Gemma Solsona Peñarroya
Cada dia al matí, dono gràcies a Déu per poder obrir els ulls i començar un nou dia. Seguidament, desconnecto l’alarma parcial de casa i vaig al menjador a fer un petó a la fotografia de la meva mare i li dic que l’estimo molt.
Immediatament, repeteixo la mateixa operació amb la fotografia del meu pare. Soc aquí gràcies a ells i els dec la vida. El pare va marxar l’1 de gener del 2004, i la mare, a primers de gener del 2017. S’aprèn a viure sense els nostres éssers estimats, però per molt temps que passi, deixen un buit que mai ningú més podrà omplir i sempre els portarem en els nostres cors.
Tots sabem que la vida és efímera i que no quedarem a la terra per llavor. No val a badar, cal gaudir de les petites coses de la vida, que són les que ens fan feliços, i que no necessàriament són les més cares. Per exemple, per a mi, gaudir del cafè amb llet de civada en una terrasseta contemplant el mar, parlar amb una amiga i sentir una paraula d’esperança, i una bona abraçada que ens doni suport són alguns dels petits grans plaers de la vida.
El temps passa vertiginosament, i com més gran em faig, encara tinc la sensació que passa més de pressa. No em fa por envellir, seria un gran desig algun dia poder tenir nets i fer de iaia com ho va fer la meva mare amb els meus fills. Viure no és només fer anys, i menjar i dormir i treballar, sinó haver plantat alguna llavor, i que algun dia aquesta llavor doni algun fruit, i que els meus futurs nets aprenguin el que a mi m’han ensenyat, i que, per tant, que quan ja no estigui en aquesta terra, aquest fruit hagi calat en els meus, i es trametin els valors familiars i les nostres tradicions, de generació en generació.
No només vull que els meus fills em recordin per l’ordre, la neteja de casa o el bon menjar, sinó que em recordin per les estones compartides parlant sobre les coses que els amoïnaven, i del suport o escalf que hagin pogut tenir quan ho necessitaven. Espero que els meus fills hagin après el que tant els dic: que s’ajudin sempre i que s’agermanin. Que quan els pares no hi som, és molt important que mantinguin el vincle de germans, que no es tinguin enveja i que puguin continuar comentant coses de la infantesa, de l’adolescència i no perdre els seus orígens. I que quan marxin els pares, no s’esfumin aquests records, que en moments de defalliment, rememorar els bons records (que no vull dir recrear-s’hi) t’ajuden a agafar un alè d’aire, i tenir forces per continuar remant a la vida.
Quan els pares marxen, et queda aquella sensació d’orfenesa en la qual penses que ells ja t’han donat les eines per volar, i que ara et toca volar sola. I ara és el que faig. Ara ja estic a primera línia, amb totes les responsabilitats que això comporta, i ara entenc moltes coses que els pares feien, i per les quals patien, i que ara em toca fer-les a mi. És llei de vida, i d’aquí a uns anys, seran els nostres fills els que els tocarà ser “el pal de paller” de casa seva. La nostra tasca, com a pares, és transmetre als nostres fills els bons valors que ens van ensenyar els nostres progenitors, i afegir-hi els valors i les experiències que hem anat incorporant al llarg dels anys, sumant-hi, doncs, el nostre bagatge personal. Reconec que no hem de calcar la manera de fer que tenien els nostres pares –jo mateixa no dedico tantes hores a la cuina com ho feia la mare, per exemple–, però els valors importants i de pes sí que m’han calat.
La vida ens ensenya lliçons cada dia, lliçons que no s’expliquen als llibres de text de l’escola. Fa quinze anys encara em creia a la gent, i em podien estar venent un cotxe sense rodes. El meu pare tenia raó quan em deia que era massa ingènua i que m’estava costant una mica madurar, però crec que si em pogués veure, estaria content perquè ja no em deixo ensarronar. Ara aplico el que jo en dic “medecina preventiva”, veure a venir més les coses, i anticipar-me al que es pot veure a venir, tenint en compte com és la persona que t’està plantejant una qüestió o l’altra, basant-me en la petita experiència que he anat adquirint d’ençà que he hagut de volar sola.
El meu pare, al cel sigui, ja m’havia advertit que a la vida em trobaria gent de tota mena. Per sort, a la meva vida he trobat gent que val molt la pena, i també he trobat gent que t’intenten fer el llit. No em fa vergonya dir que quan una cosa se m’escapa dels dits –perquè cadascú sap les seves limitacions– busco ajuda en un advocat i li encarrego la gestió. Mentre el meu pare vivia, ell solucionava tots els problemes de la feina. Ara ens toca estar a primera línia, però el valor de l’esforç i de la feina ben feta, ajudant els altres i fent justícia, és el que ell em va ensenyar. Un dels seus lemes era que mai gastis més del que no tens, és a dir, a no estirar més el braç que la màniga i, és clar, ho aplico a tota regla.
D’altra banda, la mare sempre em va donar tot el seu suport, també. Com enyoro la truiteta amb pa amb tomàquet que em feia algun dia al matí abans d’anar a la feina, i la nostra complicitat en les xerrades. Ella sempre em deia que em posés les piles. M’agradaria poder dir-li que me les he posat i que soc la directora de la meva vida, sabent el què vull, i més encara, el que no vull. I que s’han acabat els planys i m’agradaria explicar-li que gràcies a les persones que m’han menyspreat i que m’han llençat, m’han fet més valenta i m’he aixecat amb més força.
La teva empremta, mama, s’ha notat i perdurarà per sempre. I la teva papa, també: ens vas ensenyar que les coses no cauen del cel i que cal treballar de valent. Em vas ensenyar que la dedicació de cada dia a les petites tasques va sumant i que amb voluntat i ganes de fer les coses arribes als teus reptes. També vaig aprendre d’ell que sempre que podia ajudava les persones, quan estava al seu abast. Espero i desitjo que els meus fills segueixin sempre aquesta petjada que van marcar la iaia i l’avi. Res em faria més feliç que això.
