Salvador Cardús i Ros
La setmana passada, mentre Catalunya arribava als 8 milions d’habitants, Terrassa ja en tenia 225.000. I d’aquests, amb dades del 2022, al voltant del 16% són nascuts a l’Espanya no principatina i una mica més del 18%, a l’estranger.
És a dir, més d’un terç de la població de Terrassa no ha nascut a Catalunya, i només la meitat ho ha fet al Vallès Occidental.
Aquestes són les dades fredes. Però les conseqüències d’aquesta composició demogràfica ja són més complicades. Primer, perquè caldria saber quins perfils tenen els vallesans i quin els espanyols no nascuts aquí o el dels estrangers. Per cert, un terç dels estrangers han nascut al Marroc, i aproximadament una quarta part al continent americà. El 2020, els terrassencs nascuts a l’estranger ja van superar els nascuts a l’Espanya no principatina. Però el lloc de naixement no diu res de fets tan rellevants sobre si han fugit de la pobresa, de la incertesa o la persecució política i, encara, si han vingut per raons d’estudis o treball. I si han vingut per quedar-se, o hi són transitòriament.
En segon lloc, i tenint en compte que la condició d’immigrant és encara més difícil de mesurar que el lloc de naixement, els processos d’incorporació a la societat catalana, i a la terrassenca en particular, és difícil de comptar-los. Estem parlant de processos dinàmics. Els qui venen de fora arriben alhora com a immigrants a Catalunya i, simultàniament, com a emigrants del seu país d’origen. Però amb el temps pot ser que s’acabin incorporant a la societat d’arribada i progressivament vagin deixant de ser immigrants i emigrants. Quants terrassencs dels 225.000 actuals, o de la meitat que no han nascut al Vallès, se senten poc o molt terrassencs?
Ja sé que la pregunta és incòmoda. És més fàcil dir que si a Terrassa viuen 225.000 habitants, hi ha 225.000 terrassencs. Però això és una dada administrativa que no té en compte una de les dimensions més rellevants de tota vida social: el sentiment de pertinença, el nivell de cohesió, la fortalesa del vincle social i, en definitiva, la lleialtat a la comunitat. Una lleialtat de la qual depenen les actituds cíviques, la participació social i política, la superació de la desigualtat i les condicions per a l’ascens social. És el pas que va de ser administrativament d’un lloc a sentir-se’n.
Les dades mostren que Terrassa ha crescut en 65.000 habitants en 35 anys. I tot i la dificultat de fer previsions en un context internacional –i local– tan voluble com el d’aquest segle XXI, es pronostica l’arribada de 25.000 “terrassencs” –fins a 250.000– per al 2041. És a dir, un increment de la complexitat enorme en tots els sentits. Els que esmentava abans, però també en la previsió d’habitatge o en les qüestions d’atenció a la salut, l’escolaritat, la seguretat, la mobilitat i la sostenibilitat. I, és clar, en una cultura democràtica i participativa. Arribarem al 2041 preparats per a una ciutat de 250.000 habitants?
La meva impressió és que ja anem tard per a la Terrassa actual, la de 225.000 habitants. I no conec que s’estiguin fent previsions per a aquest futur immediat que s’anuncia. Algú sap quants més CAP caldran per als que diu que serem? Però, i sobretot, estem mesurant adequadament l’evolució del vincle, la cohesió, la pertinença i la lleialtat socials a Terrassa? Ens estem preparant per a un futur habitable, de ciutadans responsables? Sabrem com incorporar amb justícia social els propers 25.000 terrassencs? M’agradaria pensar que sí.
