Víctor Manuel Punzano
Qui escriu aquestes línies encara no ha mort, i tot i que no vol fer-ho, desconeix si quan aquest article es llegeixi el signant estarà en un taüt.
Es tracta de l’imprevisible, de l’efervescència de la vida, de l’efímer de l’existència. Qui ens diu que demà no pot ser el nostre funeral?
Morir és una de les poques coses que tots fem; negar-ho és negar la mateixa vida, es tracta, per tant, d’un comú denominador que amb la seva decrepitud ens iguala a tots; rics i pobres, joves i vells, guapos o lletjos. Tanmateix, la fi de la vida, al contrari que el naixement, no es veu, no se’n parla, no existeix. Per què?
En això de la vida i la mort, ambdues s’agafen de la mà, encara que hi hagi qui es mori quan més o menys li toca i, en canvi, a d’altres els avancin la mort involuntàriament. Ho vulguem o no, tard o d’hora morim. La vida és com un autobús de línia sense destí final, però amb una estació compartida per cadascun dels seus passatgers, els quals a poc a poc van deixant el trajecte en això que hem cridat a convenir final de la vida.
No sé quan serà la meva mort ni com serà el tràngol de morir. Per molta fe que professem, cap credo, cap medicina, ningú absolutament ningú és capaç de descriure amb tot luxe de detalls què passa després que les nostres constants vitals parin. Ànima, reencarnació, energia... d’hipòtesis i il·luminats n’hi ha, moltes teories també, però davant el que és desconegut és millor no aprofundir-hi, ho faríem en va. És angoixós. L’única realitat coneguda és que totes les vides condueixen irremeiablement a la tomba, a la descomposició de l’existència. Una realitat de la qual es fuig, i molts no la volen afrontar. Por? Més ben dit estupends per no morir. Però això de la mort va de debò.
Qui ha viscut una experiència final amb un ésser estimat que se n’ha anat sap que és sinònim de destí. Tots serem protagonistes algun dia d’un espectacle en què desapareixerem físicament per no tornar. Donar l’esquena a aquest capítol final és viure aliè a la mateixa realitat.
Permeteu-me una experiència personal. El meu pare feia gairebé 15 anys que era malalt d’Alzheimer, no es reconeixia ni en mirar-se al mirall, de fet, no sabia què era un mirall. L’últim dels seus dies, pocs minuts abans de morir, vaig quedar perplex i el silenci d’una habitació, la seva, em va aturar després d’escoltar les paraules que acabava de dir. Des de feia molt de temps el meu pare no fixava la mirada en res, però en aquell precís instant ho va fer entre els meus ulls plorosos, va agafar la vora del llençol que subjectava amb la mà, tan feble, gairebé amb un hàlit de força. Del seu alè va etzibar llavors tres paraules –“perdó, fill meu”–. Després, lentament es va recosir per agafar el son, sabia que es moria, que aquest somni era etern.
Sé què volia dir amb aquestes paraules, i les va dir de cor a cor. Avui entenc que la mort fa que un moribund, al seu llit, cobri lucidesa. Pot ser una aura, un procés fisiològic que alteri l’organisme, no ho sé, el que em queda clar és que és llavors quan la mirem cara a cara... Els anys que feia que acompanyàvem el meu pare amb l’Alzheimer i sobretot els últims mesos, havia llegit diversos llibres i vist alguns vídeos sobre com acompanyar a morir un ésser estimat.
Els experts pensen que és contraproduent negar la mort a qui es morirà, sempre que aquest ho desitgi. En el cas del meu pare, ni una cosa ni l’altra era possible. Així mateix, l’equip de PADES de l’hospital ens indicava que no parléssim davant seu sobre el possible final.
Em trobo ara a la pell del moribund: sé que sent que alguna cosa passa, intueixo que tot es va apagant, perquè tothom qui mor sap íntimament que s’està morint.
He arribat a la conclusió que no haig d’esperar el final de la meva vida per fer de la mort una realitat. Agafar el testimoni dels que estan en aquest precís tràngol suposa veure el sentit últim de la nostra existència, de les nostres conviccions i de la vida que hem triat viure. Si mirem la mort com a veritat, tot serà més fàcil, més real, com la vida mateixa.
