Carla Benzano Matto, Casal de la Dona
En aquest article es recullen les reflexions i idees d’una sessió de debat Al Casal de la Dona.
El poder és una força omnipresent a la societat, que modela relacions i determina destins. Des de temps immemorials, el poder ha estat exercit de diverses formes, sempre imbuït de coerció i dominació.
Per entendre la seva complexitat, és crucial analitzar la seva evolució al llarg de la història i desentranyar les seves múltiples facetes. Els romans, a la seva època, distingien entre dos tipus de poder: el “bo” i el “dolent”, tots dos inherentment coercitius. A través dels termes “auctoritas” i “potestas”, es delineava l’estructura del poder a la societat romana, des de l’autoritat autèntica fins al poder despietat. Aquest dualisme es reflectia en la relació entre religió i exèrcits, representada per la dicotomia entre el Papat i l’Imperi.
Mentre que l’“auctoritas” emanava del Papa, la “potestas” es manifestava a la monarquia i la violència de l’exèrcit. Aquesta dualitat conceptual il·lustra la inevitable coexistència de coerció benvolent i violenta a l’exercici del poder. Avançant a la història, el sorgiment del feixisme va revelar una adhesió cega a causes totalitàries i antidemocràtiques. Aquí, el poder s’entrellaça amb la identitat i el sentit de pertinença i exerceix la seva influència a través d’ideologies extremistes i el control absolut de l’Estat. No obstant això, la modernitat va portar una reconfiguració del poder, especialment en l’àmbit polític. Inspirada en la democràcia grega, va sorgir un règim racionalista que fomentava la crítica i la participació ciutadana. Encara que aquesta forma de poder es presenta amable i democràtica, la seva fragilitat radica en la necessitat d’un subjecte informat i crític per sostenir-la. L’enfocament filosòfic de Michel Foucault, a la seva anàlisi del poder a “Història de la Sexualitat”, revela les complexitats del poder sobirà. Aquest règim, que es va estendre fins al segle XVIII, es caracteritzava pel poder de donar mort, atorgant al sobirà el monopoli de les tècniques de violència. No obstant això, la figura del sobirà no sols encarnava el poder polític, sinó que també representava la masculinitat en la seva forma més opressiva. Aquesta concepció del poder masculí es va arrelar a la història occidental i va perpetuar la subordinació de les dones. L’arribada de la biopolítica disciplinària els segles XVIII i XIX va marcar un canvi en les formes de govern i va desplaçar l’enfocament del control de la mort al control de la vida de la població. Encara que això va significar una reducció de la violència extrema, també va implicar una distribució més subtil de les formes d’opressió.
La tercera ona del feminisme va aportar nous desafiaments i perspectives i va introduir el concepte de poder a l’anàlisi feminista, i reconeix la relació jeràrquica entre homes i dones. Tanmateix, la presència de dones a posicions de poder no garanteix un canvi real en termes feministes, ja que poden perpetuar estructures opressives sense desafiar-les. Per tant, la lluita per la igualtat de gènere ha d’anar més enllà de l’adquisició de poder individual i centrar-se en la desnaturalització de les normes patriarcals. Les dones hem de qüestionar l’ordre establert i buscar la construcció d’una societat més igualitària i justa per a totes. En última instància, el poder és una força omnipresent i complexa, modelada per la història i permeada per relacions de dominació i coerció. Només a través d’una anàlisi crítica i una acció col·lectiva podem desafiar les estructures de poder existents i treballar cap a un futur més inclusiu i equitatiu.
