Joan Roma i Cunill
Fa anys, molts anys, que estem amb peticions i queixes per legislacions i normatives que tracten tots els municipis per igual, quan les diferències entre pobles i ciutats són immenses, i quan dins del concepte “poble” també hi ha diferències notables.
Té poc a veure la problemàtica d’un poble de 200, 500 o 1.000 habitants amb un altre de 5.000 o 7.000.
Per als qui vam entrar en un ajuntament l’abril del 1979, la realitat era tan desoladora que no teníem temps de reclamar diferenciacions de tracte, amb els pobles grans i les ciutats, però a poc a poc, amb el pas dels anys, vam constatar que no era just haver de complir determinades obligacions sense disposar de mitjans humans, tècnics i econòmics per fer-hi front.
De fet, ens en vam sortir, amb molt esforç, molta dedicació i, diguem-ho també, amb una ajuda extraordinària de la Diputació de Barcelona, que va entendre que la seva funció i justificació de vida era ajudar els petits municipis. Després, les ciutats la van descobrir i van reclamar la seva part del pastís, però és cert que la seva col·laboració i participació ha estat fonamental en els quaranta-cinc anys de vida democràtica municipal.
Pel que fa al Govern de la Generalitat, hi ha hagut diverses etapes, en les quals podíem confiar molt, al costat d’altres que semblaven més interessats a controlar i supervisar la nostra feina, que no pas a ajudar i finançar. Aquests alts i baixos no són mai bons, perquè no permeten planificar i programar a llarg termini, la qual cosa obliga a improvisar constantment.
Amb aquesta dinàmica, s’han anat trampejant els problemes, fins que vam dir prou. En tot procés dinàmic, hi ha la constatació que s’han de canviar les regles de joc si realment es volen entomar i resoldre els principals problemes que afecten tot un sector, un col·lectiu, un territori. I és així com després de diversos experiments, com el dels consells comarcals de muntanya o els actuals consells comarcals, s’ha comprovat que faltava una eina més potent i segura que donés estabilitat i garanties de futur. És així com ha nascut el Projecte de Llei de l’Estatut de Municipis Rurals, que fa pocs dies es va presentar al Parlament de Catalunya com la primera llei de l’actual legislatura per ser tramitada per via d’urgència.
El president Illa, acompanyat d’uns 300 alcaldes, la va presentar a l’auditori del Parlament de Catalunya, per donar-li la importància i relleu que li correspon. És de justícia exposar que aquest projecte va néixer de la mà de l’anterior Govern, presidit per Pere Aragonès, amb conferències, reunions i debats a diversos espais de tot el territori català. Era lògic, és lògic, que la feina feta, i la que ara s’ha de fer, durant la tramitació arribi a un acord final que compti amb un ampli consens de tots els partits representats al Parlament.
Parlem d’una llei pensada i destinada a una àmplia majoria dels municipis. Dels 947 que té Catalunya, 213 tenen menys de 2.000 habitants i 381 menys de 500 habitants. Parlem d’un territori immens amb unes problemàtiques i necessitats diverses que han de trobar aixopluc en aquesta llei. És un primer gran pas per oferir atenció especial als seus habitants i frenar el desequilibri territorial de tants anys. Parlarem en pròximes ocasions de les propostes i mesures que conté el projecte de llei.
