En els darrers anys, desenes de milers de persones ens hem incorporat al món de la teràpia, fet que ha popularitzat el lèxic terapèutic, però també l’ha confós.
Fa pocs dies m’ho deia la cantant de jazz Atenea Carter, mentre l’entrevistàvem en aquest diari. Recordo que molts altres entrevistats m’han citat explícitament la pertinència de fer teràpia, com Pau Serrasolsas, cantant de Ginestà. En parlem obertament. Sembla evident que és generacional. Els nostres pares no anirien a teràpia, perquè consideren que és per a gent que està malament. I potser perquè creuen que és una cosa per als xavals, però no d’adults o gent gran. No se senten interpel·lats. Però tant és: milers de persones anant a teràpia és una incorporació en massa, que ha derivat en el fet que hem après un lèxic propi d’aquest món. Fa deu anys, amb el boom feminista, també vam incorporar al nostre vocabulari moltes expressions: les interseccions, les cures al centre, els privilegis... I en paral·lel, més recentment, hem fet el mateix amb el diccionari terapèutic: “Abraço el teu comentari”, “l’acullo”, “això que em dius em ressona, em vibra”, “des de quin lloc parlo”, “els meus vincles”, “no ho puc sostenir”, “la família escollida”... I diria que molt especialment, “les necessitats”. O més concretament, la conveniència d’explicitar als altres les nostres necessitats. Potenciar la comunicació interpersonal és la cirereta de la caixa d’eines de la qual ens dota el fet d’anar a teràpia. Ara bé, crec que estem posant un èmfasi excessiu en les nostres “necessitats”, fins al punt que les estem confonent amb els nostres “desitjos”. I si disfressem el que em ve de gust per allò que m’urgeix, ens estem fent trampes al solitari. De vegades diem “és que necessitava...”. D’acord. Però si tot el meu comportament és relativitzable (“aka” justificable) segons la meva necessitat, llavors res no és sustentable. Ni rellevant. Deixem de banda la crítica que Eva Illouz planteja a “La salvación del alma moderna. Terapia, emociones y la cultura de la autoayuda” (Katz editores), en què apunta que el lèxic terapèutic despolititza problemes que són socials i col·lectius. Sobretot, el “whishful thinking” i tota la retòrica del “si tu vols, pots”, tant present a Instagram i a les xarxes socials. Crec que totes hi estem d’acord. Posem el focus en una derivada molt comuna, que és la necessitat de “prioritzar-se”: hi veig un terreny confós, perquè sovint ve a dir –entre línies– que posaràs més atenció i cures en tu mateix... Per treure-les de l’atenció que abans paraves als altres. La il·lustradora escandinava Liv Stromski ho explica amb molta gràcia a “La voz del oráculo” (Reservoir Books), quan posa com a exemple el fill que no aguanta més les telefonades de la seva mare quan està malament. Crec que cal un exercici de sinceritat (amb un mateix), quan et vols “prioritzar” a tu mateix. Per què llavors... qui prioritzaves abans? Realment prioritzaves les teves amistats, parella, família, companys de feina, de militància... per sobre dels teus desitjos? O estàs justificant que et desentendràs dels altres, sota una capa d’autocures? Jo també he sentit que m’havia de prioritzar, de vegades. Però he acabat percebent que el que necessitava era reendreçar la meva disponibilitat, les meves pautes... I que no tenia tant a veure amb l’atenció que parava als altres, sinó amb mi mateix. Si perdo compromís amb els altres perquè “m’he de prioritzar”, estic caminant cap a un replegament individualista del meu jo. I és clar que de vegades és un rotllo estar per l’enèsima crisi de la teva amistat, però és que per això és la teva amistat. Ho has de poder sostenir. I de vegades pot ser una relació desigual. I no passa res! No intentaria generar un vincle o una amistat que fos una relació desigual. Però si en un moment donat ho és, no negaré que la vida ofereix el que ofereix. Marina Garcés ho explica al seu nou assaig “La passió dels estranys” (editorial Galaxia Gutemberg). Sovint tenim dependències. I fer veure que no és així és enganyar-se. “La natura ens ha fet amb una disparitat de forces i debilitats que requereixen l’ajuda dels altres. La tendència a l’ajuda mútua i la benevolència no és una ideologia, sinó l’experiència de la quotidiana necessitat”. Així que sí: potser hi ha gent que necessita que la prioritzem, tot i que sigui un rollo.