El feixisme torna i necessitem projectar l’antifeixisme actiu. L’historiador Francisco Espinosa afirma que la veritable argamassa sobre la qual es va construir la dictadura va ser la matança fundacional del franquisme.
Oposar-se a la dictadura va comportar tortures, presó, mort o exili i tot això, fins a l’últim dia de vida del dictador. Investigar els crims de la dictadura franquista per tal d’exigir responsabilitats als victimaris ha esdevingut una quimera en l’Espanya democràtica. El principal obstacle és l’acord polític de la transició, que converteix la Constitució del 1978, en el punt de partida de la nostra història recent i en un mur d’impunitat que no es pot traspassar. Tot el que va succeir a Espanya, des del 1936 fins al 1977, ha estat esborrat del dret i de l’espai judicial. La llei d’amnistia es va convertir en una llei de punt final. “Amnistia” vol dir oblit, però el seu antònim, en grec, no és “record” sinó “veritat”. Cercar veritat, justícia i reparació són encara compromisos pendents pels demòcrates. La matança fundacional del franquisme va perpetrar-se durant la guerra i posteriorment mitjançant els judicis sumaríssims franquistes –injustícia venjativa i inquisitorial–, que va portar a la mort 49 terrassencs i 3.668 catalans.
L’“España de Franco” va néixer d’un cop d’estat militar contra el règim republicà legalment establert, i va instaurar-se després d’una llarga i cruenta guerra civil. Els objectius dels colpistes i els seus aliats –feixistes, terratinents, burgesos i eclesiàstics– eren molt clars: depurar el poble català i espanyol. Era una voluntat exterminadora, que convertir “legalment” els defensors del legítim règim republicà, en rebels acusats d’adhesió o d’auxili a la rebel·lió o, directament, de rebel·lió militar.
A Terrassa, el 13 de desembre del 1939, “Año de la Victoria”, a la sala d’actes de l’Escola Industrial de Terrassa, es va celebrar el primer judici sumaríssim del franquisme: “A las nueve y media de la mañana del día de ayer se constituyó el Consejo de Guerra para ver y fallar los sumarios incoados por el Juzgado Militar de esta Plaza contra los cuarenta y dos procesados cuyos nombres se especifican en la adjunta relación…”, deia, “Tarrasa” –Butlletí de Falange terrassenca, des de desembre del 1939–, i a la tarda, a dos quart de quatre, es va celebrar un segon judici, també amb quaranta-dos processats, en total vuitanta-quatre persones varen ser “jutjades” en deu hores –uns set minuts per persona–.
Com deia l’historiador Juan Antoni Olivares, tots els processats ho eren pel delicte de rebel·lió i els militars que els jutjaven, tenien perfecte coneixement de l’esmentat delicte, ja que tots ells, l’havien comès feia tres anys. Les sessions d’aquests judicis sumaríssims eren públiques i assistiren un bon nombre de ciutadans de Terrassa, l’objectiu era mostrar la força del règim i intimidar a la població. Tenim constància d’altres processos en el mateix espai – l’11/01/1940 (32 processats); el 05/03/1940 (37); el 06/03/1940 (35); el 31/05/1940 (51) i el 24/07/1940 (46)–, en definitiva, fins al juliol del 1940, van ser processades 267 homes i 18 dones. Les persones processades eren gairebé tots terrassencs –en el primer judici vuitanta–, totes elles havien patit presó i feia mesos que esperaven el judici. De tots els que van ser jutjats, el primer dia, set persones van ser condemnats a la pena de mort.
Un dels que va ser jutjat, condemnat a mort i executat va ser el terrassenc, Vicenç Monzonis Cros, nascut el 1901 a Sogorb (Castelló), fill d’un sergent de la guàrdia civil i que es va traslladar amb la família a Terrassa el 1915 i el 1920, amb divuit anys, treballava de mecànic i vivia amb la seva mare vídua i els seus germans. Fou detingut, el 18 d’abril del 1939 i executat l’1 de juliol del 1940, acusat de formar part de la CNT, abans i després del cop d’estat, quan en realitat era de la UGT i havia estat conseller municipal de Seguretat Local pel PSUC i la UGT, justament organitzacions contràries a la violència indiscriminada i les accions extrajudicials. El procés judicial contra Monzonis s’iniciava amb la denúncia de persones molt properes a l’encausat –companys de feina, veïns, etc.–, com Josep Pujol, Antonio Pladellorens, Francisco Salvador, Manuel Bretona davant de l’Emili Matalonga, delegat (cap) del Servei d’Informació i Investigació de FET-JONS de Terrassa. Posteriorment arribaven els informes dels victimaris oficials: Ajuntament (Josep Homs), FET-JONS (Emili Matalonga) i de la Guàrdia Civil (Baldomero Bellès). Tots els repetien i agreujaven el que havien dit els testimonis amb l’objectiu d’assegurat una condemna, el que demostra la brutalitat i injustícia del procés, on els denunciants i victimaris oficials, assignaven a Monzonis l’afiliació a la UGT, mentre l’acusació final, al judici, va considerar-lo membre de la CNT.
Els victimaris militars del judici del 13 de desembre del 1939 van ser: José García Aranda, capità honorífic (jutge instructor); Epifanio Soria Casado, alferes habilitat del Cos Jurídic i Àngel Ballbé Sallent, soldat (secretaris); Manuel Marzo Pellicer, tinent coronel (president del consell de guerra); Joaquin Barba Badosa, capità, Gonzalo de Simón Arnáiz, capità, i José Soriano Alcaire, alferes (vocals del consell de guerra); Rafael Gómez de Membrillera y López-Guijarro (vocal ponent del consell de guerra). Les biografies dels victimaris militars, que tenint elaborades, mostren com molts d’ells van gaudir de carreres professionals a la judicatura fins ven entrada la democràcia. L’estudi dels victimaris és una investigació en curs que servirà per comprendre el fenomen de la delació i dels beneficis que aquesta atorgava als participants en la societat franquista de la postguerra i posteriorment.
“Paisanos y autoridades locales conforman la complicidad necesaria para que la jurisdicción de guerra, monopolio de militares golpistas, revistan de pseudo legalidad jurídica, una represión indiscriminada, una voluntad de escarmiento, presidida por un tribunal plagado de galones y con los sables desenfundados”.