En el món de la publicitat s’ha fet tan habitual -com poc original- afegir un “som” a qualsevol activitat: som el que mengem, som el que bevem, som el que llegim, som el que fem, som el que llencem... També som la música que escoltem?
Si realment només fóssim el que fem, n’hi hauria per llençar el barret al foc. Per sort, també som el que no fem; som el que desitgem i no podem tenir; som els propòsits que no assolim; som les nostres victòries i les nostres derrotes; som les nostres alegries i els nostres dols... I, a més, som contradictoris. Quedem-nos potser en l’expressió més repetida: som el que mengem. Doncs bé, som gaire coherents amb allò que mengem? No se sol alternar cada vegada més cuina catalana amb la cuina xinesa? O la cuina feta a foc lent amb el menjar ràpid? Som el que hi ha als lineals dels supermercats, amb cada vegada més espai per al menjar preparat?
Tot això ve arran de la informació que ens ha fet arribar Spotify sobre la música que hem posat i hem escoltat, fonamentalment als mòbils. I ens ho ha dit en el pla personal –per tipus de música, intèrprets, àlbums...– i en el pla col·lectiu. El Diari de Terrassa de dimecres recollia el nom dels cantants més escoltats. I com sempre em passa amb les xifres, tinc alguns dubtes que segur que Spotify em podria aclarir. Què mesuren: la música escoltada a Terrassa o la dels terrassencs –sigui on sigui que l’escolten– segons els consta en les subscripcions de pagament? A més, la seva informació em desconcerta. A mi em diu que he escoltat sobretot música de Händel i Purcell, però alhora que el meu “top de gèneres” és el “folk psicodèlic”, que no sé ni a què es refereix. Potser que també he escoltat molt les Silly Sisters?
Una primera reflexió sobre tot plegat és per adonar-nos de fins a quin punt ens tenen catalogats. Ara que el president Trump diu que abans d’entrar a fer el turista als Estats Units exploraran l’ús de les nostres xarxes socials i els correus electrònics dels darrers cinc anys, també podrà saber que m’agrada el “folk psicodèlic”. Em deixarà passar? Les xarxes sí que saben qui som, potser millor que nosaltres mateixos. I potser si ens fessin el retrat sencer, ens espantaríem!
La segona reflexió és sobre la música que escoltem els terrassencs. I el lector d’aquest article comprendrà el meu disgust: jo no hi surto. Aquesta Terrassa no és la meva. Si aquesta fos la música que explica qui som, jo no soc terrassenc. Conec alguna cançó només de dos dels intèrprets. La resta dels deu més escoltats no sé ni quina cara fan. Si m’he de creure Spotify, i me’l crec, em veig expulsat del gruix local. Tan expulsat, que he de confessar que la major part de música que hem escoltat a casa ni la sap, Spotify, perquè l’hem escoltat amb un sistema tan antic que la Terrassa majoritària ja no deu saber ni què són: els CD. Soc així de “boomer”, per molt que Spotify em digui que la meva edat musical és de 52 anys.
La música més escoltada pels terrassencs a Spotify és tota música comercial. No hi apareix la suposada afició local al Jazz, que en part es deu escoltar ja no en CD, sinó en vinils. Ni la música coral, de tanta i tan llarga tradició. Músiques que no tan sols s’escapen dels canals comercials, sinó que també queden fora del control públic. Música que Trump mai no sabrà que ens agrada i que l’escoltem. Música que dibuixa una ciutat que també existeix. Música que a més de ser sentida distretament mentre se sua la cansalada pel parc de Vallparadís o s’hi passeja el gos, és escoltada amb atenció en un auditori. Música en viu i viva.
(Per cert: si de la música en LP o en CD en dèiem “música enllaunada”, com n’hem de dir de l’escoltada a Spotify? “Música ennuvolada”, potser?)