No fa gaire, escrivia, als mitjans, una al·legoria sobre el Dr. Ramon Vidal i Sanahuja, eminent metge, humanista i savi i il·lustrat que ens va deixar el passat mes de juliol de forma inesperada.
I ho feia tot maleint una societat que no sabem reconèixer les persones que tenim entre nosaltres, que són “essencials” per a la seva magnitud humana i pel treball que fan a l’ombra de tothom i de forma invisible.
I aquest torna a ser el cas de l’amic i company estimat, l’advocat Rafel Gázquez Sancho, el “nostre” Rafa. Fa dos mesos ens va deixar, de cop i volta, sense avisar, a l’edat de 56 anys, i va deixar un buit immens, molt difícil d’omplir.
Les persones que el coneixíem, que treballàvem i col·laboraven amb ell, i que no són poques, encara no ens ho creiem…
El Rafa era, abans que tot, una bella persona, amb una humilitat i una honestedat, a prova de tot. Encara que no havia nascut a Terrassa, sinó a Barcelona, tota la seva vida professional com a advocat l’havia desenvolupat a Terrassa.
El Rafa era un advocat íntegre en el millor sentit de la paraula. Com relativament pocs, en aquesta professió, tenia un sentit de la justícia, molt avançat i, malauradament, fora del que era comú. Un pensament que anava més enllà del mateix entramat institucional que des de fa anys i panys sustenta un model caduc i ranci del que hauria de ser el dret de veritat, i l’exercici d’una justícia realment democràtica, equitativa i restaurativa, que ajudés a transformar aquesta societat en col·lapse humanitari permanent.
Ens vam conèixer justament anant a veure una exposició pensada per als professionals del Dret, però que a l’hora de la veritat, només hi anàvem quatre gats (els rars, estrafolaris, extravagants, i llunàtics advocats), que s’interessaven per una cosa que es diu drets humans. Corria l’any 2009, i a finals de la tardor arriba a Terrassa una exposició itinerant sobre drets humans, amb motiu del 60 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Era la Caravana dels Drets Humans, al parc dels Catalans. M’escapo, i allà em trobo amb dos àngels, amb el somriure més bonic i autèntic, que mai havia conegut… A l’instant neix un amor molt especial que ja mai més ningú trencaria. Un àngel era l’estimada col·lega i amiga, la meravellosa advocada i activista Araceli Ramírez, que també ens va deixar massa aviat, i l’altre era el Rafa Gázquez.
D’allà va sortir el compromís que no podia ser tanta passivitat, que hi havíem de fer alguna cosa. Un neguit existencial que compartíem mútuament. I així va ser com ens vam carregar de valor i al cap de poques setmanes proposàvem al Col·legi d’Advocats de Terrassa la creació d’una Comissió de Defensa dels Drets Humans. Primera reacció: què? Què dieu? El coratge i la gosadia d’aquells dos àngels (l’Araceli i el Rafa) no tenia límit i em van arrossegar. I vet-ho aquí que, contra corrent, i el que fes falta (de murs no en faltaven, dins la mateixa casa dels advocats), finalment, es van crear els fonaments de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi de Terrassa, que per sort s’ha mantingut fins avui, amb molts i moltes companyes i companys meravellosos que han passat per allà fins al dia d’avui.
Ja des de llavors vam emprendre junts, amb altres rars, estrafolaris, extravagants, i llunàtics, però molt determinats i convençuts el camí de la lluita pels valors i els drets humans. L’aventura de treballar col·lectivament, de fer-nos activistes pels drets humans.
El llistat d’activitats, projectes i embolics individuals i col·lectius (Comissió ICATER, Consell d’Entitats de Participació Ciutadana, Parlaments Ciutadans de Terrassa, Plataforma d’Afectats per a la Hipoteca, Espai Drets, Amnistia Internacional, Observatori de l’Aigua, Observatori dels Drets Socials...) i, per sobre de tot, el treball amb les escoles (tant a primària com a secundària). Amb el Rafa i altres companys i companyes sempre havíem tingut clar que era importantíssim estendre els valors i els drets a les escoles, amb xerrades, i projectes participatius per tal de sembrar petits brots verds a la base de la nostra societat “malalta”. I per les mans de l’estimada síndica Isabel Marques, el Rafa i les companyes de la Comissió dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats i després l’Observatori dels Drets Socials han arribat a passar millers de nens i nenes d’aquesta ciutat.
I és que ja ho deia el gran Nelson Mandela (oi, Rafa?): privar les persones dels seus drets humans és posar en dubte la seva pròpia humanitat.
Rafa, quan algun dia siguem capaços d’emmagatzemar totes les coses que has fet per a tanta gent, sense fer soroll, sense protagonismes, ens adonarem que el teu pas, malauradament massa curt, per aquest món no en té res d’insignificant, al contrari, ha estat un manual de dignitat de la lluita social i compromesa.
Cap injustícia era indiferent per a tu Rafa, I això és molt d’agrair en el món en què vivim, on s’han trencat les regles i els valors que ens haurien de fer humans... Allà on posaves la vista amb els teus bonics ulls, es desplegaven de forma immediata dues grans ales, per acollir, abraçar i cuidar aquella persona vulnerabilitzada (fos una persona a punt de perdre l’habitatge o una dona que patia violència de gènere).
Sí, Rafa, sempre has tingut clar que la lluita pels drets humans havia de ser col·lectiva o no ser. I ho vas practicar dia a dia, amb aquesta habilitat tan difícil de saber construir ponts que uneixen i que no separen.
Què direm Rafa, ara, quan anem a les escoles a sensibilitzar nenes i nenes en drets humans, per anar construint consciències? Els haurem de dir als nens que s’han quedat orfes del mestre dels valors, que de forma tan sensible els explicava històries de la vida real perquè aprenguessin a ser ciutadans responsables.
Rafa, el nostre tendre i sensible somiador que ens va ensenyar que per avançar en aquesta lluita col·lectiva cal també tocar de peus a terra.
Rafa, el somiador que sabia estimar més que ningú. Que sabia cuidar enmig d’una societat que no sap el que és la cura mútua i el dret a la cura.
Rafa, l’advocat autèntic que sabia ensinistrar lleis, jutges i polítics, amb la Declaració Universal dels Drets Humans a la mà i el sentit comú al pensament, i sempre en benefici dels més febles.
Ens costarà omplir el teu buit, perquè l’essència del teu esperit està feta d’una matèria minoritària i invisibilitzada.
I avui torno a reivindicar amb força a aquests poders i aquesta societat, “sorda” i “cega”, si us plau, no us oblideu de persones essencials i necessàries com l’advocat Rafa Gázquez Sancho... un exemple més d’humanitat vital!
Gràcies, Rafa!