Som al 2025, fa 47 anys que es va votar la Constitució espanyola. Set ponents van ser designats per a la seva elaboració. La dreta estava representada per UCD i AP, curiosament Aliança Popular, partit creat per Manuel Fraga Iribarne.
Era el franquista més camaleònic dels feixistes que van viure la Transició amb una capacitat de transformació personal i en l’àmbit polític, sense perdre la seva essència de procedència feixista.
La dreta unida a Aliança Popular (avui Partit Popular), a la sessió del Congrés dels Diputats que va votar la Constitució el 1978, s’hi va oposar amb un 31% de diputats. Aquesta dada era el reflex de l’oposició activa d’una part important dels seus membres a la Reforma Política que, a pesar que incloïa la monarquia, no estaven disposats a acceptar els drets humans que es plantejaven a la constitució. Aquest mateix partit és el que quan s’han reivindicat altres drets ells mateixos s’han declarat constitucionalistes.
Les constitucions dels països democràtics europeus s’han anat adaptant a les exigències dels drets ciutadans des del 1949. Algunes com Dinamarca existeixen des del 1849 i s’han modificat diverses vegades. Suècia ha experimentat diverses reformes, i la més significativa és la revisió completa del 1974. Noruega ha tingut diverses reformes importants, encara que no hi ha un número exacte fàcilment disponible, i destaca la reforma del 2014 per oficialitzar les llengües autòctones del nynorsk i el bokmål com a llengües constitucionals. Finlàndia ha fet reformes constitucionals a través de diverses esmenes, especialment enfocades en la modernització del seu sistema de govern, enfortiment del paper del Parlament i l’administració local. Itàlia nombroses vegades per un procés constant d’actualització legislativa sotmesa a referèndum. Suïssa va tenir una gran reforma integral el 1999, que va modernitzar el text, i moltes esmenes parcials, amb més de cent modificacions menors aprovades al llarg de la segona meitat del segle XX a través de la democràcia directa i popular. Els Països Baixos, més de 70 vegades. Alemanya, 70 vegades. Àustria, 55 vegades. França, 24 vegades. Hongria, 8 vegades. A Portugal, més jove que Espanya, l’han reformat 7 vegades. Bèlgica, 4 vegades. Espanya, 3 reformes en 45 anys, 1992 (Tractat de Maastricht), 2011 (estabilitat pressupostària) i 2024 (drets dels discapacitats), només per les exigències de la UE o els EUA, mai per les reivindicacions del poble, excepte pels drets dels discapacitats.
Els països nòrdics coincideixen que no es tenen dades concretes de les seves modificacions per ser constants des del seu inici constituent, que en alguns casos se situen en el segle XIX, i en uns altres molt abans del 1945. A l’Europa avançada coincideixen les modificacions per la necessitat d’actualitzar i protegir els drets ciutadans, abanderats per les forces polítiques parlamentàries.
Espanya “is different” us sona? Aquesta expressió de l’època franquista, perquè continuem igual, perquè manen els mateixos, mai van abandonar el poder. Només nosaltres hem canviat perquè ja no somiem amb la democràcia “real”, només la que el generalíssim Francisco Franco “ens va permetre”, i ara els seus cadells feixistes estan prenent “el carrer” perquè tot continuï igual. És una vergonya nacional la nostra història constituent, i les conseqüències de la nostra història de sotmetiment en poder heretat són inacceptables per a qualsevol demòcrata real. És fonamental assegurar que la majoria social s’identifiqui sense embuts amb la democràcia que hauríem de tenir.
A la Constitució espanyola es van oblidar moltes coses, començant per sotmetre a referèndum la monarquia, venint com veníem d’un règim feixista que va assassinar la República, quan va ser restaurada pel poble espanyol el 1931, hauria d’haver estat la primera exigència de la Transició, el mateix que els crims del franquisme que van quedar impunes, mentre les víctimes continuen esperant “la veritat, justícia i reparació” que la legislació internacional exigeix. Cal no oblidar que el besavi de Felip VI, Alfons XIII, va ser derrotat a les urnes pel poble espanyol el 1931.
Aquesta feblesa de la “pseudocràcia” espanyola és la que està permetent que els nostres drets estiguin a la disposició de qui tingui majoria parlamentària. Una vegada conquistat el “dret humà”, hauria d’estar assegurat per la inviolabilitat de la Constitució, la qual hauria de sotmetre a referèndum qualsevol reforma de “la carta magna”, no com ara, que es pot modificar sense la consulta popular. Aquesta realitat posa en safata la derogació de tots els drets que actualment hi ha vigents.
Ens roben la sanitat pública i la degraden mitjançant la falta de mitjans i personal qualificat, pagant salaris insuficients perquè els professionals facin el seu treball eficientment. Objectiu? Potenciar la sanitat privada. Què fa la majoria social? Miren cap a un altre costat i disposen d’una assegurança sanitària privada. El capitalisme aconsegueix els seus objectius, mentre l’àmbit públic va morint. I nosaltres també morirem abans d’hora si això continua així.
L’educació pública porta cap al mateix camí, mentre el PP (amb consentiment del PSOE) alimenta més centres educatius privats amb recursos públics que haurien d’anar als centres públics. Què fa part de la majoria social? Porten els seus fills als centres privats. El capitalisme està satisfet perquè les generacions joves s’eduquen sota els programes educatius del sistema capitalista i les bondats de l’Església catòlica. Els nostres nets no seran ni l’ombra dels seus avis.
Hem de reforçar la inviolabilitat d’aquests drets fonamentals en el marc de la Constitució espanyola. El mateix passa amb les pensions i l’habitatge, que ha de recollir-se com ben social a la Constitució, i ha d’establir-se un valor, tant de compra com de lloguer d’acord amb els valors cadastrals, i l’increment ha d’anar d’acord amb l’IPC de cada comunitat autònoma.
Ha d’incloure’s en la Constitució i modificar-se la llei electoral en què la proporcionalitat en els resultats sigui prevista en el marc de la circumscripció única estatal. La llei d’Ohm i l’Espanya buida només afavoreix el vot de la dreta i els feixistes.
Ha d’incloure’s en la Constitució i modificar-se la llei d’estrangeria perquè totes les persones estrangeres sense papers puguin residir amb tots els drets humans coberts. Aquesta mà d’obra és la que treballa la nostra agricultura, la que recull els nostres residus, la que transporta les nostres compres, la que construeix els nostres habitatges, i la que cuida els nostres fills/filles i avis/àvies, els feixistes no els volen com a ciutadans de ple dret, perquè la seva vulnerabilitat es tradueixi en submissió esclavista, però sí que els volen perquè treballin als hivernacles del sud a 50 °C a l’estiu, sense papers i sense drets.
Ha de redactar-se una llei específica contra la corrupció sobre la base que és molt greu qui roba diners públics i ostenta un càrrec representatiu pagat pels fons de l’Estat, i que perdi tots els drets adquirits, fins i tot aquest temps cotitzat a la seguretat social durant el període de representació del càrrec, i siguin expropiats els béns adquirits durant aquest temps.
Hem d’obrir un nou procés constituent a Espanya, emparat per una consulta popular. Després de 47 anys de democràcia, és el moment de mobilitzacions basades en l’antifeixisme actiu, i la defensa de la democràcia com a garantia dels nostres drets. Hem de recuperar més del 30% de pèrdua del poder adquisitiu des del 2008. Cal canviar la dinàmica econòmica d’aquest país. Menys especuladors i experts a defraudar al fisc, i més metges i professors.
Hi ha massa llacunes a les nostres ments manipulades. Han aconseguit fer-nos partícips del seu relat, ple de falsedats, i que l’únic objectiu és que els poderosos continuïn sent els que decideixin per on hem d’anar. Cal recuperar la dignitat perduda. La generació dels nostres avis i pares és la que va patir en carn pròpia les conseqüències del cop feixista del 18 de juliol del 1936, que va portar a un silenci còmplice basat en el terror implantat pels feixistes. La nostra generació ha recuperat la memòria històrica massa tard, ens oblidem d’haver-la transmès als nostres amics, veïns i familiars. No deixem que el sentiment de derrota pugui amb nosaltres. El feixisme torna i necessitem projectar l’antifeixisme actiu.