Seguint el consell de Salvador Cardús en el seu darrer article, he anat a veure “El batec del temps”, el muntatge amb realitat virtual que Mútua brinda a la ciutadania per festivar el seu 125è aniversari.
Coincideixo amb ell que el muntatge és espectacular, amb moments de gran efecticisme. És molt recomanable passar pel Passeig aquests dies de festes i dedicar un quart d’hora a veure aquest muntatge perquè ajuda a entendre molt bé les possibilitats que ens ofereix la realitat virtual. I és d’això del que m’agradaria parlar, no pas com un expert sinó com algú que ha tingut la sort i l’oportunitat de veure uns quants muntatges d’aquests i els interrogants que la seva visió m’ha suscitat.
D’entrada, tenim un problema amb el nom del producte. El Salvador Cardús en diu “experiència” i “espectacle”, dos noms que s’ajusten bastant al que es veu al “Batec del temps” però que no singularitzen el producte, quan hom pensa en un espectacle li venen al cap més aviat el circ i el teatre que no pas unes ulleres de realitat virtual i el concepte “experiència” està tan malejat, sobretot des del camp de la restauració, que provoca més prevenció que entusiasme, almenys en el meu cas. Jo n’hi he dit “muntatge”, però sense cap convenciment que la meva proposta sigui millor que la del Salvador.
De tota manera això del nom és un indicador que ens trobem davant d’un format que encara no sabem ben bé com abordar. Si el primer problema que ens susciten els productes que fem amb realitat virtual és el nom que els hem de donar (com ens recorda el Gènesi, les coses ens les fem nostres quan els atorguem un nom) el segon problema és el més substancial: encara estem a les beceroles de saber narrar amb la realitat virtual com a instrument. Necessitem crosses narratives per entendre el que veiem. En el cas que ens ocupa seria el nen que fa de carboner i la metgessa que ens espera al terrat de la Mútua. Si no tinguéssim aquestes crosses ens passaria com als membres d’aquella tribu de què parla McLuhan a “Galàxia Gutenberg”.
Explico succintament l’anècdota. La gent de l’African Institute de la Universitat de Londres va mostrar una pel·lícula especialment preparada per ensenyar a una comunitat indígena d’Àfrica conceptes de salut i sanejament. Quan se’ls va preguntar què havien vist, van respondre unànimement que havien vist un pollastre —i això malgrat que els creadors de la pel·lícula no sabien ni que n’hi havia un! Quan van revisar meticulosament el material, van descobrir que una gallina havia passat per un racó de la pantalla durant una fracció de segon. Els altres elements i la seqüència de la història es van perdre per a l’audiència, perquè no tenien la pràctica cultural per contemplar la imatge com un tot i extreure’n significat narratiu perquè la capacitat de “veure” imatges com a narracions no és una habilitat innata sinó adquirida mitjançant l’entrenament. A nosaltres ens passaria el mateix, veuríem el pollastre, és a dir, els cops d’efecte i les sensacions que ens provoca la realitat virtual. Tinc la impressió que els qui treballen amb la realitat virtual encara estan en la fase “d’entrenar la tribu”, d’ensenyar-nos a entendre totes les possibilitats que ens ofereix aquest instrument i que ells mateixos també estan explorant els seus límits, i limitacions, narratius.
No és fàcil narrar des de l’emoció, que és com es narra ara amb la realitat virtual, però, en canvi, pot tenir uns excel·lents usos educatius. Temps enrere, una “start-up” de Sant Cugat va crear un producte de realitat virtual que permetia a aquells que es posaven les ulleres de viure en primera persona el que és i el que significa un assetjament sexual. Em digueren els qui van tenir l’oportunitat de veure’l que resultava infinitament més efectiu que qualsevol xerrada que es pogués fer sobre el tema. Estic segur que quan l’ús de la realitat virtual sigui una pràctica comuna i, per tant, més assequible, i quan tots plegats hi estiguem més entrenats, serà un instrument que ens proporcionarà unes possibilitats per explicar històries que ara mateix ni sospitem. No sé si, com deia McLuhan, el mitjà és el missatge, però el que és evident és que el mitjà altera el missatge i el performa. Segurament estem davant d’una revolució narrativa tan important com la que va suposar la introducció del paper a Occident, però això ja seria matèria d’un altre article.