Segons el nostre calendari, ja ha passat Nadal i d’aquí a quatre dies s’acaba l’any. El calendari -l’astronòmic a part-, se sustenta en una convenció cultural arbitrària. I, tanmateix, manté la força d’una evidència gairebé física.
Que és una convenció ens ho fa clar el fet que altres cultures en tinguin altres de començaments i finals. Hi ha i hi ha hagut, per citar només els occidentals, els calendaris celta, el romà, el jueu, el cristià... I també el nostre calendari actual ha estat precedit d’altres sistemes de càlcul. Fins al 1582, ens havíem regit pel calendari julià, i després va venir el gregorià, que és l’actual. Podria ser diferent. Recordo que cap a primers dels anys vuitanta, el caputxí Jordi Llimona va proposar un calendari molt més racional amb una setmana de deu dies. Sense cap possibilitat d’èxit per massa racional, és clar.
Però els humans necessitem referències convencionals bé sigui per raons pràctiques, d’ordre organitzatiu, bé sigui per la necessitat de donar sentit a les nostres vides, individuals i col·lectives. Les festes són això. Festes lligades als cicles de treball agrari que han perdurat en el temps, transformant-se, i cada vegada més, festes lligades als cicles comercials. Per exemple, de les festes majors -festes originalment del final de la collita-, fins als divendres negres, la recent marca de l’inici del cicle comercial nadalenc. El mateix Nadal ha passat de ser una sòbria festa de sentit religiós i familiar a ser la gran festa del consum compulsiu i del malbaratament.
I podríem parlar de les festes rituals de pas -naixement i bateig, final de la infància, entrada a la joventut, matrimoni, mort...-, sotmeses també a canvis accelerats a causa de les influències dels costums d’altres latituds, cada vegada més incorporats a la nostra quotidianitat. Com aquestes festes d’iniciació de les noies a la vida adulta, que ha passat dels 21 als 18 i ara als 15 anys. O les festes personals com el sant -cada vegada menys celebrat, ni que sigui perquè hi ha profusió de noms capriciosos que ja no en tenen cap de sant!- o la d’aniversari, que aquesta sí que consta en un registre oficial.
Deia al principi que tractem les convencions arbitràries que estableix el calendari com si tinguessin una realitat física, material, fora de tota discussió. Som capaços de relativitzar-ho gairebé tot, de transformar el sentit profund del mateix calendari, però no prescindir-ne. És una obvietat que ja queda poca cosa d’aquell Nadal que relataven les “Pàgines viscudes” i les “Històries exemplars” de Josep M. Folch i Torres, o el d’aquella col·lecció de llibres infantils dels “Bons costums catalans”. Queden Els Pastorets, encara que també sotmesos a reinterpretacions poc o molt agosarades per fer-los actuals i políticament correctes.
Però ara predominen altres relats. Sobretot els de qui diuen que estan de tornada del Nadal. Parlo dels que ridiculitzen els dinars familiars i els presenten com si fossin una maledicció bíblica. Mirades pròpies de persones benestants que d’àpats de festa en fan cada dia. Mirades que solen ser un atac al sentit tradicional d’una festa de caràcter més familiar que religiós, quan la institució familiar i la tradició cristiana estan en crisi, o se’ls hi vol fer estar. Però només és un canvi d’interpretació, no pas un indici de desaparició del Nadal. Una nova interpretació que caldrà veure si creix, si arrela, i quin perfil acaba adquirint, i que en la fase actual, la paraula clau d’aquest nou Nadal és “màgia”. El Nadal ha passat a ser “màgic”, signifiqui el que signifiqui l’expressió.
S’acaba l’any, i amb una notable inconsciència i poc sentit de realitat, ens desitgem que el proper sigui feliç. Siguem convencionals, doncs. Desitgem-ho, però si podem i les circumstàncies ens ho permeten, a més, fem-lo feliç als qui ens envolten.