Allargaria el títol amb “batalles mai reconegudes i per les quals mai s’ha demanat perdó”. Ho dic en el moment en què aquest gran parc compleix 30 anys de vida, amb unes xifres que milloren fins i tot les que se’ns van donar en el moment de la presentació, debat i votació del projecte al Parlament de Catalunya.
Segons informacions de l’estudi fet sobre els efectes de la seva implantació, la inversió i els beneficis en el conjunt del país, han suposat 18.000 M, resultat d’haver tingut un global de 109 milions de visitants i la creació de 10.500 llocs de treball. Dono aquestes xifres i me’n faig ressò, tot recordant les dures batalles tingudes al territori on es va implantar i similars batalles en comissió i ple del Parlament en tant que diputat del grup socialista.
La demagògia més barroera formava part de tots els atacs al projecte, seguits de les consegüents acusacions d’amiguisme i connivència amb els inversors. No es volia admetre de cap manera que el principi que ens guia a la majoria dels polítics, i encara més del món progressista, és la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans. Els que crèiem en el projecte el vam defensar, perquè hi vèiem sortida a l’ensopiment de l’economia de la província de Tarragona i més enllà.
D’aquell projecte de parc, amb la proposta de centrar-lo en els mesos de primavera i estiu, s’ha passat a tenir-lo obert tot l’any. Ja no depèn de la temporada d’estiu, sinó que s’ha fet un lloc tot l’any, i ha ajudat a desestacionalitzar el sector turístic. Ha quedat clar, doncs, que l’aposta feta va ser encertada.
Però arribats aquí, en aquest tema, en veurem d’altres en els quals cap dels furibunds adversaris, fins i tot convertits en enemics, han reconegut els seus errors, ni han demanat perdó. En absolut. Reconèixer errors i demanar disculpes no forma part del lèxic d’aquests lluitadors, contra tot i contra tots, pel simple fet que altres vulguin trencar dinàmiques i millorar condicions de vida. Per a ells, el que és millor és no tocar res, i deixar que les coses vagin pel seu cantó encara que produeixin efectes clarament negatius.
I si aquest projecte va portar batalles, aprofito per recordar les que vam haver d’aguantar i superar en el cas dels JJOO de Barcelona 92. Tampoc cap dels grans opositors ha reconegut mai l’encert i l’èxit que van suposar. Ja no dic només esportiu sinó com a excusa per millorar Barcelona i amb ella molts altres territoris de Catalunya. Qui vagi a la Seu d’Urgell, veurà l’enorme èxit del seu Parc Olímpic, amb activitat permanent al llarg de tot l’any. Ha aportat riquesa i activitat, fins a extrems que han superat les expectatives inicials.
Acabo amb nous projectes de país, que també troben adversaris furibunds, sigui per l’ampliació de l’aeroport del Prat, sigui pel projecte de Hard Rock, a la província de Tarragona, per a molts compatible amb Port Aventura. Molts dels contraris se’ls miren i els ataquen des de posicions còmodes de funcionaris o amb llocs de treball ben remunerats, que no necessiten llocs de treball, com sí que els fan falta a milers de joves que no en troben. Privilegiats contra necessitats. Res de nou, com hem comprovat al llarg de la història.