Una de les controvèrsies interessants que seguim els que ens dediquem a explicar ciències socials i en concret història a adolescents o de manera divulgativa és el fet que en diferents moments al llarg dels temps s’ha donat fenòmens paral·lels però allunyats tant físicament com cronològicament.
Per posar un exemple conegut, es podria aplicar perfectament al sorgiment de l’escriptura. La teoria difusionista planteja que en algun moment del passat les civilitzacions i cultures que van desenvolupar l’escriptura havien estat en contacte entre elles o procedien d’una cultura anterior comuna i que, per tant, aquest contacte cultural o origen comú havia permès transmetre aquestes idees d’una cultura a l’altra, o ser difoses per la cultura mare.
En el cas de l’escriptura mesopotàmica i l’egípcia, per període temporal i per proximitat, sembla possible la difusió d’aquesta invenció revolucionària. Però com s’explica aquesta teoria amb la xinesa? I amb la maia? L’altra gran teoria que explicaria aquesta mena de fenòmens se centra en el materialisme històric, i ve a dir que quan es donen condicions materials i productives similars, es desenvolupen processos històrics similars. En aquest cas, l’escriptura seria, doncs, una invenció que va donar resposta a les necessitats comptables d’unes societats amb base agrària i ramadera i amb un comerç desenvolupat. Així, el control del seu sistema productiu va necessitar una invenció monopolitzada per les poderoses administracions centrals, fos la classe sacerdotal egípcia des de Memphis, el cos de funcionaris d’Ur o pels endevinadors de la dinastia Shang.
Recentment, es va publicar l’obra “El amanecer de todo. Una nueva història de la humanidad” (Ariel, 2022) de l’arqueòleg David Wengrow i el traspassat historiador i activista social David Graeber. Els dos Davids plantegen una idea revolucionària que defensa el plantejament difusionista pel que fa als ideals de llibertat i d’igualtat de la Il·lustració. Amb un desplegament i actualització de fonts primàries de missioners europeus a les Amèriques, majoritàriament jesuïtes que deixaven constància escrita de les seves incursions i converses amb els nadius, defensen la idea que les idees que van iniciar la Guerra d’Independència Americana i la Revolució Francesa no provenien tant de l’Atenes de Pèricles com de les tribus de caçadors-recol·lectors en què la igualtat i la llibertat eren el fonament de la seva estructura social. Es tracta d’una teoria que esdevé un míssil a la línia de flotació de la nostra autoestima com a ciutadans de societats democràtiques liberals, que havíem pensat que proveníem de Pèricles, Voltaire i Montesquieu, però que en realitat aquests dos darrers van copiar les seves idees dels textos dels jesuïtes que es van atrevir a conèixer i parlar amb els pobles nadius americans.
Una sensació similar a la que provoca el llibre dels dos Davids és la que devien sentir els novaiorquesos benpensants el 4 de novembre d’enguany quan Zohran Mamdani va guanyar les eleccions a l’alcaldia: van veure com un jove nascut a Uganda, d’origen indi, musulmà i socialista es plantava com a alcalde amb un discurs progressista desacomplexat centrat en la redistribució de la riquesa, la defensa de les mesures en contra del canvi climàtic, el reforçament dels serveis socials i de l’educació com a mitjà per l’autonomia i progrés personal. Amb un discurs fresc, positiu, inclusiu i valent com el del seu mentor Bernie Sanders o com el del seu referent l’expresident Obama, Mamdani esdevé la constatació que els sistemes democràtics, que la llibertat i la justícia són possibles si s’entén que s’han de defensar perquè són la garantia que persones com ell o Obama han de ser líders de la democràcia per reforçar-la. En l’imaginari que s’ha anat creant de Nova York per part de cineastes com Woody Allen, músics com Gershwin amb “Rhapsody in Blue”, fotògrafes com Diane Arbus amb la seva mirada crua i penetrant dels ambients “lumpen” i l’apocalipsi en directe de la destrucció de les Torres Bessones, caldrà afegir-hi la imatge d’un home de color, barbut, baixet i rialler com a esperança de la igualtat i la justícia americanes. De la mateixa manera que la noblesa del segle XVIII no es podia imaginar que Montesquieu havia tret les seves idees progressistes llegint les cròniques dels jesuïtes francesos, pocs residents de l’Upper East Side de Manhattan s’imaginaven que la defensa de la igualtat els vindria d’Uganda.
El discurs que va fer Mamdani la nit electoral va ser d’agraïment a les seves bases per la victòria revolucionària que havia aconseguit. En un moment, va fer servir una expressió que s’havia convertit en un dels principals lemes de campanya i que havia arrossegat des de la victòria a les primàries demòcrates per la reelecció a l’Assemblea Estatal de Nova York, parlament legislatiu d’on era representant des del 2020: “Hem guanyat perquè vam insistir que la política ja no seria una cosa que se’ns fa; és alguna cosa que fem” (“And we won because we insisted that no longer would politics be something that is done to us; now, it is something that we do.”). Per poc que hi hagi interès en la política catalana i espanyola, aquestes són unes paraules que als catalans i a les catalanes ens ressonen, com un ressò vingut de temps més foscos en què es va lluitar contra la dictadura. La frase de Joan Fuster “la política, o la fas o te la fan” ha estat citada fins a l’extenuació per mostrar la importància que en democràcia té l’autoorganització social per marcar el rumb legislatiu dels governs, i com a lema que s’oposa a la política exercida pels poderosos, les oligarquies econòmiques i les nissagues burgeses, aquells que fan la política si tu no hi participes. La frase, però, no va ser mai escrita per l’intel·lectual de Sueca com s’ha popularitzat. La frase originària es troba a l’article “Política” publicat dins el “Diccionari per a ociosos” (Editorial A.C, 1964): “(...) tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Mentre que la cita popularitzada de Fuster i el lema de Mamdani són pràcticament calcats excepte en l’ordre, si més no en el significat, ja que ambdues apel·len a la iniciativa i a l’acció política col·lectiva davant els poderosos, la frase literal de Fuster és un avís per a navegants: si no s’ocupa l’espai polític, és ocupat per uns altres que ens imposen la seva agenda en contra dels nostres interessos, en contra del bé comú i de la col·lectivitat: uns pocs decidiran en nom del poble.
En aquests moments d’avenç de postures xenòfobes i de suport popular i juvenil a la dreta extrema i a l’extrema dreta, la frase de Mamdani que ens ressona en Fuster pren ple sentit i apel·la a mobilitzar-nos. Seguint la teoria que en igualtat de condicions materials apareixen fenòmens socials paral·lels, els EUA de Trump no són l’Espanya de Franco, però s’hi van assemblant.
PD: El llibre de Fuster va ser publicat el 1964. Voltaire, que va publicar el seu “Diccionari filosòfic” i del qual el “Diccionari per a ociosos” és un homenatge, es va publicar el 1764.