1. 13 milions d’euros públics és el que costa l’aparcament del Portal de Sant Roc.
Més de vint anys és el que trigaria Egarvia (l’empresa municipal) a amortitzar la inversió –això si els números no pateixen cap davallada, fet que sembla improbable amb la tendència de reduir l’ús del cotxe que demana Europa i que necessita el nostre planeta–. Per tant, vint anys o més són també els anys en què Egarvia no construirà cap altre aparcament, ni el de la Zona Esportiva –clau per a l’ús social, esportiu i ciutadà d’una zona altament tensionada i, també, per impulsar l’enorme potencial que té aquest espai–, ni el de cap dels molts barris de la ciutat on els veïns viuen un autèntic periple per aparcar i que també servirien d’aparcaments dissuasius. Aquests 13 M€ tampoc aniran per a cap nova piscina per combatre la calor, ni per incrementar el nombre d’autobusos perquè deixin d’anar a rebentar, ni per plantar els 3.000 arbres que falten a la ciutat, ni per millorar els nostres polígons industrials o construir un Hub de debò per “start-ups” i empreses innovadores.
2. 12 aparcaments són els que ja existeixen a l’àrea del Centre de la nostra ciutat i estan mig buits gairebé tot l’any. El nostre comerç pateix, sí, indubtablement, però no per la manca d’aparcament. Pateix pel comerç en línia, pel model de grans superfícies comercials, per la despersonalització del comerç i l’augment dels negocis “low-cost”, per l’increment del preu del lloguer dels locals, per la pèrdua de capacitat adquisitiva de les famílies, que poden comprar menys, i l’increment dels costos de la seva matèria primera i dels subministraments, i per un espai públic que se’ns està degradant davant dels ulls i que, sense arbres, fa gairebé inviable entre maig i octubre passejar durant la major part del dia. Difícilment el comerç del portal de Sant Roc sobreviuria a, com a mínim, 2 anys del carrer aixecat, rebentat i sense ni una ànima, davant de les seves portes.
3. 1 pam és el que hi hauria d’espai entre la superfície i el sostre de l’aparcament, tal com dibuixa el projecte actual del pàrquing. Per això al dibuix que es va fer públic no hi ha cap arbre, perquè no hi caben. Literalment. Per què? Perquè és un projecte “low-cost”. El més barat possible, sense tenir en compte què ha de passar a la superfície. No hem après de la plaça Nova que és una mala idea? Que per molts pàrquings a sota que s’hi facin, el comerç no viu del ciment sense gent? De debò que aquest és el model que volem aplicar a la principal entrada al centre comercial de la ciutat? 16.000 són les persones que hi passen diàriament.
4. 2 són els projectes aprovats pel ple (per cert, en ambdós casos amb PP i Vox, per si algú té temptacions de fer veure que només han aprovat el bosc urbà): l’aparcament i el bosc urbà. Però només n’hi ha un que generi consens de totes les parts –comerciants, veïns, patronals, grups polítics (excepte el govern) i entitats ecologistes–: cal una plaça verda perquè la inversió que es faci sigui útil. És evident. És cap on van les ciutats modernes, que volen mitigar els efectes del canvi climàtic i fer que la ciutat sigui una mica confortable a l’estiu, que tingui vida. La vida imprescindible, per cert, per a la gent, però també per al comerç.
5. 3 són les opcions que hem posat sobre la taula: 1) aturar la licitació actual i fer un nou projecte que compagini els dos acords aprovats pel ple, especialment el que genera consens entre tothom; 2) en cas que no sigui viable, però vulguin un nou aparcament, que el desplacin a alternatives molt properes i més econòmiques, sigui al parc dels Catalans o a l’estació d’autobusos. Entre 7 i 10 milions d’euros públics són els diners que ens podríem estalviar; 3) en cas que el govern no vulgui desplaçar el pàrquing i atenent que el consens es troba a la plaça verda, que es faci un referèndum perquè la gent decideixi.
Som coherents amb les nostres idees, però també lleials a la ciutat, a la seva gent i als consensos establerts. No entendríem que es governi d’esquena a la gent ni que es miri cap a una altra banda quan les dades parlen per si soles. Terrassa necessita mirada llarga, per tornar a ser motor econòmic del país, sí, però també per ser-ho de modernitat i qualitat de vida. I és que el benestar econòmic té sentit en la mesura que el posem al servei d’una millor vida per a la gent. I això no es pot fer ignorant la realitat d’un món canviant que ha quedat més que palès aquest estiu. O no hem patit tots unes temperatures insofribles i la manca d’ombres dels arbres?
No ens podem resignar a una Terrassa “low-cost”. No podem, perquè ho tenim tot per ser molt més. Només hem de fugir d’idees preconcebudes i voler pensar en gran. Ens sembla el més assenyat del món.