S’acosten les eleccions municipals i els partits ja posen en marxa les seves estratègies electorals de comunicació. I més que el que diran, a mi em sembla interessant el com ho diran. És a dir, quina mena de campanya faran servir.
Certament, el que diguin que volen fer és interessant. Però és la part més previsible, tòpica i transparent i, per tant, la més controlada de qualsevol campanya. En canvi, el com ens ho faran saber i quina estratègia de confrontació faran servir amb els adversaris és on probablement trobarem més diferències i és la part més oculta. És a dir, l’estil de comunicació és el que els delata més amb claredat. A més, com que és una part que sobretot depèn dels equips de comunicació més que no pas dels candidats, també és la que diu més dels càlculs que, des de sota –on hi ha el partit–, passen per damunt dels programes del candidat. De manera que, tot i que no ho sabrem mai del tot, seria interessant descobrir també qui hi ha en els equips de campanya, més enllà de saber qui són els caps de llista.
És massa d’hora per fer anàlisis precises, però ja hi ha alguns indicis interessants. Per exemple, un dels candidats més actius a Terrassa és Javi García, probablement perquè a hores d’ara és el més desconegut pel fet de ser el nou cap de llista del PSC. Ara bé, vist com utilitza les xarxes socials, és clar que el seu primer i principal propòsit no és tant dir què pensa fer, i com, sinó confrontar-se amb l’actual alcalde, Jordi Ballart. És a dir, a part dels temes escollits, la seva estratègia és intentar posar-se al mateix nivell de reconeixement que ja té Ballart. Com es fa al judo, vol aprofitar la força de l’actual alcalde i utilitzar-la a favor seu i aconseguir la que encara no té. Com que no en soc expert, no sé dir si és un bon estratagema polític, encara que en la voluntat de discutir amb Ballart, s’acaba posant en el mateix terreny i nivell, i, per tant, al final les seves crítiques van a remolc de la iniciativa de l’alcalde.
I això em fa pensar en una altra lògica curiosa que probablement també veurem a la propera campanya de les eleccions municipals. És aquella estratègia que consisteix a dir a l’adversari què hauria de fer o d’haver fet. Ara mateix, ho hem vist davant del previsible retorn de l’exili del president Carles Puigdemont, en què tant la CUP com els Comuns s’han afanyat a dir què hauria de fer un cop a casa. I dic que és curiós, perquè una de dues: o són consells honestos, i llavors van en contra dels interessos electorals de qui els dona, a qui els aniria bé que Puigdemont prengués males decisions, o són consells deshonestos dels quals esperen que si els segueix, s’enfonsarà ell i el seu partit. Ja veurem què tarda a passar això en el pla local –si ja no ha passat–, i com estranyament els partits a l’oposició critiquen qui governa perquè no els fa el seu programa.
Sigui com sigui, encara falten uns quants mesos, i hi pot haver factors contextuals que condicionin el vot molt més que les campanyes de cada candidat. Pot ser que continuï i s’agreugi el desgovern d’Illa –trens, educació, sanitat...–; pot ser que hagi caigut el govern de Pedro Sánchez, la millor carta que ara té el PSC per simular fortalesa; pot ser que en el marc d’un conflicte global segueixi complicant la vida de les empreses i els ciutadans, i que això augmenti el malestar i el vot a partits extrems...
No sé si hi estaria d’acord el poeta, però podríem parafrasejar-lo i dir que “tot està tan desfet, que tot és possible”.