Hi ha realitats que podem mirar des de la distància i que, precisament per això, ens costa imaginar què significa viure-les. Les veiem en una pantalla, llegim una xifra, escoltem una notícia i, durant uns minuts, ens commouen.
Després apaguem el televisor, tanquem el mòbil i continuem amb la nostra vida. Però què passa quan aquella realitat no apareix a la televisió, sinó davant de la porta de casa? Què passa quan no la mires, sinó que hi convius?
Aquests dies penso en els ciutadans de Ceuta. I no ho faig des de la política. No m’interessen en aquest article els partits, les desqualificacions, els governs ni les responsabilitats polítiques. M’interessa una cosa molt més elemental: com deu sentir-se una persona quan percep que el lloc on ha construït la seva vida ha deixat de ser el lloc previsible que coneixia? Perquè una ciutat no és només un territori. Una ciutat és també una construcció emocional. Són els carrers pels quals hem caminat milers de vegades, la botiga on comprem, el bar on prenem el cafè, la plaça on juguen els nostres fills, els veïns que reconeixem, les cares que ens resulten familiars i aquelles petites rutines que donen estructura als nostres dies sense que gairebé ens n’adonem. Quan vivim durant anys en un mateix lloc, el nostre cervell construeix una mena de mapa emocional d’aquell entorn. Sabem què hi trobarem, què podem esperar i com ens hi hem de moure. I aquesta predicibilitat, que sovint no valorem perquè la donem per feta, és una de les bases de la nostra sensació de seguretat.
El cervell humà no només necessita menjar, dormir o protegir-se físicament. Necessita també poder anticipar. El nostre cervell està permanentment intentant predir què passarà a continuació perquè anticipar ens permet preparar-nos. Quan l’entorn és conegut, una enorme quantitat d’informació passa gairebé desapercebuda perquè el cervell ja sap què fer amb ella. Però quan l’entorn canvia de manera brusca, aquesta predicció es trenca. Apareix la incertesa. I quan apareix la incertesa, el cervell augmenta la vigilància.
Comencem a mirar més. A escoltar més. A interpretar més. A preguntar-nos què està passant i, sobretot, què passarà després. No cal que existeixi una amenaça concreta davant nostre perquè aparegui aquesta sensació. De vegades és suficient que el nostre cervell no sigui capaç de predir què passarà demà. I aquesta incertesa mantinguda en el temps pot convertir-se en estrès.
Per això crec que hauríem de fer un exercici d’empatia amb els ciutadans de Ceuta. No per donar-los la raó en cap qüestió política, ni per jutjar ningú, sinó simplement per intentar entendre què pot passar dins del cap d’una persona quan la seva realitat quotidiana canvia de manera sobtada. Pot sentir por. Pot sentir desconcert. Pot sentir preocupació. Pot sentir ràbia. Pot sentir impotència. Pot sentir cansament. I pot arribar a sentir una cosa especialment dolorosa: que ja no té el mateix control sobre la seva vida que tenia abans. I quan una persona percep que ha perdut el control, el cervell busca recuperar-lo. És una resposta humana, no ideològica. Volem entendre què passa. Volem saber què passarà. Volem trobar una explicació. Volem recuperar les nostres rutines. Volem tornar a sentir que sabem moure’ns pel nostre món.
Això és especialment important quan parlem de convivència. Perquè conviure no significa simplement compartir un espai físic. Conviure significa sentir que aquell espai és mínimament segur, comprensible i habitable per a tots. I quan una persona percep que la seva convivència ha canviat radicalment, pot sentir que alguna cosa que formava part de la seva identitat quotidiana també està canviant.
Potser això és el que moltes persones de Ceuta estan intentant expressar quan diuen que ja no reconeixen la seva ciutat. Potser no estan parlant només dels carrers. Estan parlant d’una sensació interna. D’aquella sensació tan profunda que tenim quan podem mirar al nostre voltant i pensar: aquí sé qui soc, aquí sé com funciona el món, aquí em sento a casa. I si aquesta sensació desapareix, alguna cosa es trenca.
No dic que aquesta percepció sigui sempre objectivament exacta. Les emocions no són instruments de mesura perfectes de la realitat. El cervell interpreta permanentment el que passa i les nostres experiències, expectatives i pors influeixen en aquesta interpretació. Però això no fa que l’emoció sigui falsa. Si una persona sent por, la por existeix. Si una persona sent inseguretat, aquesta inseguretat existeix, sigui objectiva o subjectiva. I negar-la no farà que desaparegui. Al contrari. Quan una persona sent que no té dret a expressar una emoció, aquesta emoció pot acabar buscant altres sortides. La por pot convertir-se en ràbia. La inseguretat pot transformar-se en desconfiança. La frustració pot acabar convertint-se en rebuig. I quan una societat no dona espai per parlar de les emocions, aquestes poden acabar apareixent de formes molt menys saludables.
Per això em sembla tan important que siguem capaços d’escoltar els ciutadans de Ceuta sense etiquetar-los. Si una persona diu “tinc por”, escoltem-la. Si diu “la meva ciutat ha canviat”, escoltem-la. Si diu “la convivència ja no és la mateixa”, escoltem-la. Escoltar no significa donar la raó. Escoltar significa reconèixer l’existència de l’altre.
Les persones que arriben, els migrants, també tenen un cervell que busca seguretat. També tenen por. També tenen necessitat de pertinença. També tenen una història al darrere. També han viscut incertesa. També tenen una necessitat humana de trobar un lloc on poder construir una vida digna. Per això em nego a convertir el patiment en una competició. No crec que hàgim d’escollir entre comprendre el que sent una persona que arriba i comprendre el que sent una persona que ja hi vivia. Podem entendre les dues coses alhora.
Quan mirem Ceuta només com un problema migratori, ens deixem fora una part de la història. També hi ha persones que fa anys que hi viuen i que poden estar experimentant una transformació profunda del seu entorn. I quan mirem les persones que arriben només com una xifra, també ens deixem fora una part essencial de la història. Darrere de cada número hi ha una persona que probablement també ha tingut por, que probablement també ha patit i que també busca alguna forma de futur.
El problema és que les xifres no tenen emocions. Les persones sí. Per això crec que els ciutadans de Ceuta necessiten ser escoltats. No només gestionats. No només informats. No només tranquil·litzats. Escoltats. I també necessiten sentir que la seva intimitat, les seves rutines, la seva convivència i la seva seguretat importen. Buscar junts la manera que aquella por no es converteixi en odi, que aquella incertesa no es converteixi en rebuig i que aquella sensació de pèrdua de control no acabi trencant allò que tots necessitem per viure: sentir-nos segurs, sentir-nos escoltats i sentir que tenim un lloc al món.
I quan una persona sent que la seva vida, la seva intimitat, la seva convivència i la seva seguretat s’han trasbalsat, potser abans de jutjar-la hauríem d’intentar imaginar què significa per a ella deixar de sentir que casa seva és casa seva.
Això també és empatia. I potser avui ens en cal una mica més.
