Hi ha identitats que durant anys han hagut de lluitar no només contra el rebuig, sinó contra una cosa potser encara més difícil de combatre: la sospita que, en realitat, no existeixen. La bisexualitat en sap molt, d’això.
Cada 23 de setembre se celebra el Dia de la Visibilitat Bisexual. I, tot i que avui dir “soc bisexual” pot resultar més fàcil que fa vint o trenta anys, convé recordar d’on venim per entendre per què encara necessitem parlar de visibilitat.
Durant massa temps, reconèixer-se com a bisexual va significar per a moltes persones quedar-se en una estranya terra de ningú. Per a una part de la societat heterosexual, eres algú que “encara no s’havia decidit”. Però tampoc no estava sempre garantit trobar comprensió dins dels mateixos espais gais i lèsbics.
No va passar igual a tothom ni a tot arreu. Però el fenomen va existir i està documentat: la bisexualitat també ha patit invalidació, prejudicis i invisibilització dins del mateix col·lectiu LGTBI.
Un dels prejudicis més persistents ha estat considerar-la una fase. Com si existís una estació anomenada “bisexualitat” en el camí entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Com si dir que eres bisexual volgués dir que encara no t’havies atrevit a descobrir qui eres realment.
També podia aparèixer una altra sospita: que declarar-se bisexual era una manera de no trencar del tot amb el món heterosexual, de quedar bé amb uns i altres o de mantenir una porta oberta.
El resultat era difícil d’explicar i encara més difícil de viure: massa homosexual per a alguns heterosexuals i, alhora, no prou homosexual per a determinades persones dins del mateix col·lectiu.
I aleshores apareixia la parella. Una dona podia reconèixer-se i viure obertament com a bisexual, però si construïa la seva vida amb un home, de sobte molts deixaven de veure-la com a bisexual. Passava a ser percebuda com a heterosexual. Si mantenia una relació amb una dona, podia passar exactament el contrari i ser considerada lesbiana.
Com si la nostra orientació es pogués deduir mirant una fotografia de la nostra parella. Com si cada relació tingués el poder de reescriure qui som.
Una dona bisexual no deixa de ser bisexual perquè s’enamori d’un home. De la mateixa manera que no es converteix automàticament en lesbiana quan s’enamora d’una dona. Sembla una obvietat. I, tanmateix, hem necessitat molt de temps per començar a tractar-la com a tal.
Ni tan sols els referents públics han escapat d’aquesta mirada. L’any 2014, el periodista Larry King va arribar a preguntar a l’actriu Anna Paquin, que havia parlat públicament de la seva bisexualitat i estava casada amb un home, si era una “bisexual no practicant”. Ella va haver d’explicar una cosa elemental: mantenir una relació monògama no fa desaparèixer l’orientació sexual de ningú. La resposta, en realitat, no hauria de ser complicada. Una relació diu amb qui comparteixes la vida. No defineix, per si sola, qui ets.
També la nostra història associativa ajuda a entendre com de lentament la bisexualitat va anar conquerint un espai propi. L’actual FELGTBI+ no va incorporar formalment la B de bisexual a les seves sigles fins al 2007. Això no vol dir que abans no hi hagués persones bisexuals ni activisme bisexual a l’Estat espanyol. És clar que n’hi havia. Però sí que mostra fins a quin punt el reconeixement explícit de la bisexualitat va arribar tard fins i tot dins d’espais que ja treballaven pels drets LGTBI.
Afortunadament, moltes coses han canviat. Avui, una persona adolescent que comença a preguntar-se per la seva orientació disposa de molts més referents visibles que generacions anteriors. Els pot trobar en una sèrie, en una pel·lícula, en un cantant, una actriu, un esportista o una persona que explica la seva història a través de les xarxes socials.
Pot descobrir que allò que sent té un nom i, potser encara més important, comprovar que no és l’única persona que ho sent.
Els referents importen perquè, de vegades, necessitem reconèixer-nos en una altra persona abans de ser capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos.
Però els joves d’avui viuen també una paradoxa.
Tenen més informació, més referents i més possibilitats de trobar comunitats on sentir-se reconeguts. Al mateix temps, creixen en un entorn digital que els exposa de manera constant a les opinions, els prejudicis i, massa sovint, el menyspreu de desconeguts.
El mateix telèfon mòbil que pot mostrar a un adolescent una persona bisexual amb qui identificar-se pot ensenyar-li, dos vídeos després, un missatge que ridiculitza exactament allò que acaba de descobrir sobre si mateix.
Les xarxes són espais extraordinaris d’informació, trobada i comunitat. Però també permeten que els prejudicis i els discursos d’odi circulin amb una velocitat i una capacitat de penetració desconegudes fins fa ben pocs anys.
Quan aquests missatges es repeteixen, es comparteixen i es normalitzen, deixen de ser simples opinions individuals: contribueixen a crear un clima en què el menyspreu, la burla o el qüestionament dels drets de les persones LGTBI poden acabar semblant acceptables.
I per als més joves això té una dimensió especialment delicada. El mateix espai digital que els pot ajudar a trobar referents, informació i comunitat també els pot exposar, en qüestió de segons, a missatges que qüestionen o ridiculitzen exactament allò que estan començant a descobrir sobre si mateixos.
I aquesta realitat no ens queda lluny. A Terrassa, el Servei d’Atenció Integral a la Diversitat Afectiva, Sexual i de Gènere, el SAI DASIG, va gestionar durant el 2025 un total de 160 expedients. D’aquests, 26 tenien com a motiu d’accés situacions de discriminació LGTBI-fòbica. Al llarg de l’any, el servei va realitzar també 565 atencions.
Les xifres no expliquen totes les històries que hi ha al darrere, ni parlen específicament de bisexualitat. Però sí que ens recorden una cosa important: quan parlem de discriminació LGTBI-fòbica no parlem només d’una realitat llunyana o abstracta. Parlem també de la nostra ciutat.
Per això seria massa senzill explicar la nostra història com si només tingués dos capítols: abans tot era difícil i ara tot està normalitzat.
Hem avançat moltíssim. Però més visibilitat no significa automàticament menys rebuig. Les dues realitats poden conviure. Les generacions anteriors van haver de buscar paraules i referents que gairebé no trobaven. Els joves actuals els poden trobar amb molta més facilitat, però també poden portar el rebuig a la butxaca les vint-i-quatre hores del dia.
I aquí els adults també tenim una responsabilitat. No n’hi ha prou de dir als joves que ara tenen drets que nosaltres no vam tenir. Necessiten famílies, escoles, instituts, clubs esportius, llocs de treball, associacions i ciutats on aquests drets es puguin viure amb normalitat. També a Terrassa. Una ciutat diversa es construeix també en el dia a dia, quan les institucions, les entitats i la ciutadania fan possible que cadascú pugui viure la seva identitat amb llibertat i respecte. Es construeix quan una noia pot explicar que és bisexual sense convertir-se immediatament en objecte de preguntes sobre la seva vida íntima. Quan un noi pot descobrir qui és sense témer la reacció del seu grup d’amics. Quan deixem de pressuposar l’orientació d’algú simplement perquè coneixem la seva parella.
I hi ha una altra cosa que cal recordar: visibilitat no significa obligació de fer-se visible. Ningú no ha de sortir de l’armari per demostrar res. Explicar o no explicar la pròpia orientació forma part de la intimitat de cada persona i depèn de les seves circumstàncies, del seu entorn i de la seva seguretat.
L’objectiu de la visibilitat hauria de ser justament el contrari: que qui vulgui mostrar-se pugui fer-ho sense haver de pagar-ne un preu. Potser aquí rau el veritable sentit del 23 de setembre. No necessitem aquesta jornada per preguntar a les persones bisexuals si senten més atracció pels homes o per les dones. Ni quantes experiències han tingut. Ni quin “percentatge” de bisexualitat tenen. Ni si la seva parella actual confirma o desmenteix qui són. Necessitem aquest dia, precisament, per començar a deixar de fer aquestes preguntes.
Perquè la bisexualitat no necessita ser demostrada. No és mitja identitat. No és indecisió. No és una sala d’espera. I una persona bisexual no és a mig camí d’enlloc. És exactament on ha de ser: sent qui és.
Potser arribarà un dia que tot això serà tan evident que ja no caldrà dedicar-hi articles ni jornades de visibilitat. Fins aleshores, visibilitzar també vol dir no esborrar.