Últimament, sento que el planeta ve amb més actualitzacions que sentit comú. Com si cada dia es descarregués un nou pegat d’intolerància, pressa i egoisme, mentre els valors humans –aquests que abans semblaven venir de fàbrica– es desinstal·len sense demanar contrasenya.
I, és clar, un, que encara creu que el món hauria de girar més per solidaritat que per algorisme, mira el voltant i entén perfectament per què Mafalda mirava el globus terraqüi amb aquesta barreja d’afecte, decepció i ganes d’enviar-lo al servei tècnic.
Fa la impressió que hem retrocedit diverses caselles a la partida social. L’empatia cotitza a la baixa, el diàleg s’ha canviat pel monòleg amb altaveu, i la capacitat d’escoltar sembla que s’ha perdut en algun calaix juntament amb els tiquets del supermercat i les petites decències quotidianes. El que és tràgic és que, si hom reclama, a sobre el titllen d’ingenu, com si esperar humanitat fos un caprici infantil.
Mafalda s’hauria assegut davant d’aquest món amb el seu plat de sopa existencial, arrufant les celles, dient: –Pareu el món, vull baixar!
I amb raó justa.
Però potser el que és més trist no és el retrocés, sinó la velocitat amb què ho acceptem. Ens hem tornat experts en la gimnàstica mental de justificar l’injustificable: “Així és la vida”, “no s’hi pot fer res”, “altres estan pitjor”. Aquestes frases són l’equivalent social de bufar la sopa freda i menjar-se-la igual, encara que no ens agradi. Una resignació disfressada de maduresa.
I, tanmateix –perquè sempre n’hi ha un, però–, encara sobreviuen centelleigs: gent que ofereix el seient sense pensar-ho, que frena per deixar passar, que escolta sense preparar la seva resposta, que ajuda sense fotografiar-se fent-ho. Petits actes de resistència humana en un món que sembla mal programat.
Potser baixar del món no és la solució, sinó baixar de certes lògiques: de la indiferència, del “jo primer”, del “total, no és el meu problema”. Potser la veritable rebel·lia de l’amiga Mafalda és continuar creient que aquest planeta és millorable, encara que vingui fallat de sèrie.
Perquè si alguna cosa ens va ensenyar Mafalda és que criticar el món no implica abandonar l’esperança que pugui millorar, sinó exactament el contrari: assenyalar l’absurditat per obrir-li espai al que és possible.
Així que sí, avui també vull baixar del món…
Però potser només una estoneta, per descansar de tot això i tornar a pujar-hi amb l’energia de continuar exigint el que sembla antiquat: humanitat, coherència i una mica de tendresa civil. Al final, algú ha d’insistir que aquest lloc es pot arreglar.
I si no ho fa un, ho farà aquesta nena eterna que encara viu en nosaltres i mira el globus, incrèdula, i es pregunta:
–De debò aquest és el millor món que se’ls va ocórrer?