L’Egara fa noranta anys. Això vol dir que la inèrcia del centenari ja és a la vista. Juntament amb el Terrassa i l’Atlètic, han escrit la història de l’hoquei herba, l’esport que més ha singularitzat la ciutat.
Vaig tenir la sort que em convidessin per parlar de l’any 1935, del context històric de la ciutat en el moment de la creació del club. Va ser una sort poder escoltar la síntesi que Joan Comerma va fer de la història del club i va ser una sort poder retrobar molts amics. Joan Comerma va fer la intervenció central i va explicar els començaments modestos del Club, impulsats per una colla de joves que volien tenir espai per jugar a l’hoquei i que van convertir la seva passió en una nova entitat.
El juny de 1935, els membres del Club Harmonia Egara es trobaren en una reunió inicial al llegendari Bar Codina, cantonada Topete amb Carretera Montcada, entre els fundadors hi havia cognoms molt coneguts de la ciutat, alguns d’ells vinculats a consolidades estirps industrials: Pere Amat i Llopart, Jacint Badiella i Gibert, Jacint Badiella i Figueras, Josep Portella, Antoni Riera, Jordi Freixa, Francesc Lloveras, Josep Maurí, Josep Cugueró i Jaume Cos. A l’acte, alguns fills, nets i besnets d’alguns dels fundadors els van brindar un record necessari. Comerma va fer una síntesi d’un club vertebrat al voltant de l’hoquei, però en què hi ha hagut múltiples seccions, entre les quals ha destacat la del tennis. Però un club és esport i és comunitat, són personatges singulars, són anècdotes de tota mena, són trobades socials i en el seu cas l’Ordre del Drac de Sant Llorenç del Munt, una mena de reunió de distingits en els valors del Club i de tot el seu entorn. A més, el club és la passió dels colors blanc-i-blau (ja vaig explicar que els colors semblants als de l’Espanyol no eren cap casualitat) i la rivalitat amb els grocs i amb els vermells de la ciutat i amb el Polo a Barcelona. Rivalitat mitigada per les enormes connexions familiars entre clubs, però rivalitat intensa. Durant molts anys va ser pecat mortal que un jugador anés a jugar a un altre club diferent del que s’havia format. Era inimaginable fins que ho va deixar de ser. Cada club amb una cultura pròpia, amb uns clixés que responien més o menys a la realitat, però que els distingeixen. A més, els clubs tenien nombroses nissagues que simbolitzaven la pertinença a un club com per exemple els Amat a l’Egara, els Malgosa a l’Atlètic o els Pineda al Terrassa. Comerma també va fer el repàs dels presidents de l’entitat des de Pere Amat fins a l’actual Josep Ejarque. L’Egara, a més, va ser el primer club de hockey a fer una opció valenta per una nova seu fora de la ciutat en el que encara avui són les seves instal·lacions, una iniciativa impulsada per un grup de socis en l’etapa del president Agustí Vallès que va reunir els suports necessaris per esdevenir un gran club amb espais de club gran.
La meva intervenció a l’acte va ser molt breu, però tenir l’oportunitat de fer una mica d’historiador (el que era la meva vida abans de dedicar-me al món de l’empresa) em va fer il·lusió. Terrassa l’any 1935 bullia, com de fet bullia Catalunya que vivia les conseqüències del 6 d’octubre del 1934 i com bullia Espanya en una dinàmica política caïnita que va acabar en la Guerra Civil. L’ambient polític es podia tallar amb ganivet. La ciutat, que era la ciutat de referència del tèxtil llaner a Espanya amb Sabadell, ja no vivia en els anys econòmics esplendorosos de l’etapa de la Guerra Europea, però 1935 no era un any especialment dolent. S’havia de tenir moltes ganes de crear una nova entitat en aquell ambient. Els que van crear l’Egara eren gent d’empenta optimista. A Terrassa la tensió social era molt gran. Només com a anècdota de l’ambient violent que es vivia el 1935, citem l’exemple que el mateix Joan Comerma, el narrador de la història de l’Egara, em va recordar. El seu avi, Joan Comerma Aymerich, vinculat a Filatures Matarí, va rebre un atemptat del qual va sortir viu de miracle després de rebre tres trets d’un antic treballador de la fàbrica. A Terrassa, el 1932 els anarquistes havien assaltat l’Ajuntament i el 1933 hi va haver un altre intent de revolta. Doncs en aquest ambient enrarit es va crear el Club Egara i fins avui, amb el mèrit de tantíssimes persones que ho han fet possible.
Agraeixo molt la invitació a l’acte, que va ser realment agradable i en el qual òbviament després d’haver confirmat va faltar l’alcalde Ballart amb una d’aquestes múltiples excuses que si li coneixen quan es tracta d’actes que no són exactament inaugurar perruqueries, però val a dir que va estar molt ben representat per Joan Salvador, orgullós pare d’una jugadora de l’Egara i que va tenir el do de la brevetat intel·ligent quan més es necessitava i va evitar llegir el discurs que algú devia haver preparat per a l’alcalde.
També hi era el regidor d’esports, Alberto Múñoz, que em va semblar una persona realment compromesa amb el seu paper.