El Sant Pare Lleó XIV arriba properament a Catalunya, on estem vivint, des de fa uns anys (i, més remotament, al llarg d’etapes anteriors), un procés sociopolític sobre el que trobo aplicable una afirmació d’un altre papa (1903-1914), sant Pius X: “No hi ha civilització veritable sense la civilització moral, i no hi ha civilització moral autèntica sense la religió veritable”.
Això ho escrivia ell en un context diferent (cf. carta Notre charge apostolique, de 1910), però tractaré d’esbossar, en l’article present, aquesta aplicació.
He de començar constatant que una mirada justa s’adona que la “unidad de España” no s’ha construït per un camí de pura fraternitat. El papa Francesc indicava (30 d’agost de 2021): “No sé si España está totalmente reconciliada con su propia historia, sobre todo la historia del siglo pasado. Y, si no lo está, creo que tiene que hacer un paso de reconciliación con la propia historia”. En efecte, aquesta història ens mostra injustícies que Catalunya ha hagut de sofrir per part d’Estats, incloent-hi l’esclafament bèl·lic i accions de rebuig lingüístic i de sostracció econòmica. També actuacions estatals contemporànies són vistes per un nombre considerable de ciutadans com a mostra d’un tarannà nacionalista espanyol que hauria arribat a convertir persones d’antuvi no independentistes en defensors de la tesi que els drets humans serien probablement més respectats si Catalunya esdevé independent que si continua unida a Espanya.
I, tanmateix, sorprèn que, si tan noblement obvi els hi apareix aquest objectiu, trobin tantes dificultats a caminar cap a ell, no solament provinents de fora del moviment independentista, sinó també entre els mateixos catalans que voldrien la independència. I, per a aquells qui no conceben una Catalunya independent d’Espanya, també és feixuga la càrrega d’enfrontaments i acusacions mútues entre diversos representants polítics unionistes. Hi ha en tot això, potser, problemes comuns de fons? Així ho penso i, fonamentant-me en aquell principi de Pius X, aporto la meva reflexió.
Ell subratllava, hem vist, la fe i relació amb Déu com a base necessària per a una moralitat justa i, aquesta, necessària per al progrés veritable de la civilització. Infereixo que la moralitat esmentada, fins i tot quan hom troba dificultats per creure religiosament, almenys necessita la pregunta i recerca sobre Déu, considerat com a plenitud del que demana el cor humà: veritat, bellesa, amor, felicitat, vida per sempre, de la que hom constata que no la podem assolir del tot amb les pròpies forces (i n’és l’evidència més gran el fet que morim).
El Concili Ecumènic Vaticà II afirma: “quan manquen el fonament diví i l’esperança de la vida eterna, la dignitat de l’home queda greument lesionada, com consta sovint avui, i els enigmes de la vida i de la mort, de la culpa i del dolor resten sense solució, fins al punt que no rarament els homes cauen en la desesperança” (cf. Gaudium et spes, 21). I el mateix papa Francesc recordava als joves ”una meta concreta: la comunió amb Déu i la plenitud de la vida eterna. Si hi ha un objectiu grandiós, si la vida no està dirigida cap al no-res, si res de tot el que somio, projecto i realitzo es perdrà, llavors val la pena continuar caminant i suant, suportant els obstacles i afrontant els cansaments, perquè la recompensa final és meravellosa” (29 d’agost de 2024). Així, “Jesús posa en guàrdia a qui l’escolta perquè no renunciï a la joia”, i l’Amor de Déu “és la veritable força que duu la pau a la humanitat, perquè genera relacions respectuoses a tots els nivells: entre les persones, les famílies, els grups socials i les nacions”. (Lleó XIV, 8 de febrer i 5 d’abril de 2026).
Per tant, sense l’interrogant conscient sobre Déu, almenys com a possibilitat d’un Judici just, definitiu i etern, i d’una plenitud (o d’un càstig) transcendents, penso que, al final, la conducta humana fàcilment sucumbeix a interessos egoistes o mesquins, i potser d’aquí divisions i traïcions que entorpeixen el moviment independentista o la reacció unionista, ja que ambdós necessiten respectivament ferma unitat per aconseguir l’èxit que cada opció desitja. I també cal la fortalesa de la transcendència per respectar sempre la dignitat de cada persona humana en totes les etapes de la seva vida, i per afrontar els costs individuals i col·lectius que tot procés envers la llibertat plena pot comportar (costs sobre els que els líders polítics penso que han de ser ben clars i explícits). Aleshores, per assolir aquesta força, crec que cal permetre també a Déu tenir veu pública entre nosaltres, a Catalunya, com succeirà ara amb la visita del papa. No estic dient que es prengui el seu sant Nom com a excusa, a la manera de George W. Bush o Saddam Hussain durant la invasió de l’Iraq, o d’alguns dirigents durant les guerres actuals, però sí com a súplica dels creients perquè Ell ens ajudi i, per a tots, com a inspiració creativa o moderadora de les actuacions i com a referència important de moralitat en elles (honradesa amb els diners; defensa constant de la veritat; capteniment amable, sincer i humil; amor i respecte, també a l’enemic; treball envers la pau, el perdó i la reconciliació...). Recordo com el rei George VI d’Anglaterra va acollir Déu en el seu noble discurs anunciant als seus conciutadans el començament de la II Guerra Mundial, finint amb aquestes paraules:
We can only do the right as we see the right, and reverently commit our cause to God. If one and all we keep resolutely faithful to it, ready for whatever service or sacrifice it may demand, then with God’s help, we shall prevail. May He bless and keep us all (“Només podem fer el que considerem just, tal com ho veiem, i encomanar amb reverència la nostra causa a Déu. Si cadascú i tots hi restem decididament fidels, preparats per a qualsevol servei o sacrifici que aquesta causa pugui exigir, aleshores, amb l’ajuda de Déu, triomfarem. Que Ell ens beneeixi i ens guardi a tots”).
Així parlava un rei cristià. Les grans religions, encara que els seus fidels pertanyin a l’ambigüitat dels contexts històrics i no siguin sempre coherents, aporten tresors de justícia i pau que un cor humà veritablement lliure i culte tindrà en compte. A Catalunya, és l’Evangeli de Jesucrist, viscut en l’Església catòlica, qui més ha configurat la nostra essència històrica i cultural, d’entre altres confessions. Hem de sostenir la germanor respectuosa i valoració positiva que elles mereixen (per exemple, amb els cristians no catòlics, els musulmans, els jueus, el budisme...), sense renunciar a la bellesa i solidesa que objectivament té el catolicisme. Així, els bisbes de Catalunya van parlar en el document Al servei del nostre poble (2011), i vull fer-ne bona cita, prioritzant d’aquesta manera les seves paraules:
Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat veritablement fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana. Aquesta contribució consisteix, en primer lloc, en la quantitat considerable de personalitats i d’obres socials, culturals, assistencials o educatives, nascudes de la fe cristiana o il·luminades per ella. Però també ens referim a l’àmbit més profund del sentit de la vida, de la concepció de la persona humana i de la societat, dels drets humans, de la idea de treball, de progrés, de llibertat, de compromís, d’economia, de creació artística, entre d’altres. La fe cristiana ha aportat en aquesta dimensió essencial per a tota persona el que creu que és la veritat sobre l’ésser humà, manifestada plenament en la persona de Jesucrist. Per tant, la fe cristiana no ha estat per a la nostra història, ni podrà ser-ho mai, un pur sentiment, ni tampoc una ideologia o un mite, sinó una veritable força transformadora de la persona humana, de la cultura i de la societat.
En efecte, cal dir que la configuració de Catalunya en l’àmbit de les tradicions, dels costums i de les lleis, també és hereva d’aquells principis objectius que fonamenten l’ètica i el dret, més enllà de tot pragmatisme polític i de tot positivisme jurídic: l’afirmació de la dignitat inviolable de la persona i la vida humana amb el seu destí transcendent, la responsabilitat personal, el bé comú, el destí social de tots els béns, el principi de subsidiarietat, etc. (…) Actualment, hi ha qui sosté que es poden defensar i viure els valors heretats sense fer cap referència a la fe cristiana. Creiem que això, tot i ser possible en un primer moment com per força d’inèrcia, difícilment es podrà mantenir en el temps si s’exclou explícitament de la societat l’esperit humanitzador de l’Evangeli de Jesucrist, que l’Església anuncia. De mica en mica se n’esvairia el vigor, com un arbre que se sosté només per un breu temps quan té les arrels seques, o com un llac que, tot i estar encara ple, ha perdut la font o el riu que li renova l’aigua. Al contrari, la recuperació vital de les arrels cristianes suposarà sens dubte un veritable revifament de l’humanisme en totes les seves dimensions, ja que la religió “no és mai un problema que els legisladors hagin de solucionar, sinó una contribució vital al debat nacional”.
La darrera frase és de Benet XVI, qui va subratllar la necessitat que té la societat occidental de recuperar una raó àmplia, acollidora dels interrogants fonamentals sobre la veritat i sobre l’amor. Contribuir a aquest debat constructiu és el que jo voldria ara. Unint-me a catalans i catalanes que estimen virtuosament la seva pàtria i es troben al nostre país o, obligats per circumstàncies, a l’estranger, i que vulguem compartir l’esperit que expressava amb encert el lema del Mil·lenari del Monestir de Santa Maria de Montserrat: “Ora, lege, labora, rege te ipsum in communitate”.