Aquests dies, qui hagi hagut de passar pel carrer d’Arquimedes ha viscut la mateixa escena: cotxes fent voltes, autobusos desviats, conductors i conductores que no saben per on tirar, recorreguts alterats i una sensació general que ningú no ha pensat en la ciutadania.
El carrer està tallat per obres, i ho estarà durant mesos. Que un carrer s’hagi de tallar per millorar-lo és legítim. El que no és acceptable és fer-ho sense un pla de mobilitat clar, sense avisar la gent a temps i, a sobre, encavalcant-ho amb la Festa Major, quan la ciutat és més plena i el trànsit és encara més delicat.
La pregunta és inevitable: ningú no va pensar que no era una bona idea iniciar aquestes obres just en plena Festa Major? Ningú no va valorar que esperar només dues setmanes hauria evitat bona part dels problemes que hem vist aquests dies? Si ningú no hi va pensar, estem davant d’una preocupant falta de previsió per part del govern municipal. I si sí que ho van valorar i, malgrat tot, van decidir tirar endavant igualment, costa d’entendre una decisió que ha perjudicat innecessàriament la mobilitat de la ciutat. M’agradaria pensar que aquesta negativa a ajornar dues setmanes l’inici de les obres no respon a un càlcul electoral i que es busqui que els treballs estiguin més avançats quan arribi la primavera del 2027.
Governar és preveure. I preveure vol dir posar-se al lloc de qui cada matí ha d’anar a la feina, de qui necessita arribar puntual a una cita, de qui depèn de l’autobús o del comerç que veu alterada la mobilitat al seu entorn. Res d’això sembla que hagi entrat en els càlculs del govern de Jordi Ballart. Primer es talla, i després ja veurem com ens ho fem. Aquesta és la seqüència, i no és la primera vegada.
Perquè el que ha passat aquests dies no és un accident aïllat: és l’enèsim capítol d’una manera de fer. Arquimedes i Galileu fa anys que arrosseguen un mateix problema, tant pel que fa al trànsit de vehicles particulars com al pas dels autobusos. El govern hi ha respost sempre a cop d’improvisació: talls que van i venen, obres que se superposen, canvis de circulació que ningú acaba d’entendre i desviaments que traslladen el problema a altres carrers. Fa més de dos anys, el maig del 2024, quan el veïnat va demanar mesures per descongestionar aquests carrers, el govern les va descartar sense posar-hi res a canvi. Descartar és fàcil. El que costa —el que exigeix criteri— és proposar.
I encara hi ha una altra qüestió preocupant. Per evitar aquests talls, ara es fan passar autobusos per carrers que fa anys que presenten un estat deficient. A Terrassa ja hem vist massa vegades com apareixen esvorancs per la manca de manteniment de la via pública.
Si desviem vehicles pesants per aquests carrers sense haver-los condicionat abans, el risc és evident. No es pot solucionar un problema creant-ne un altre. Massa sovint fa la sensació que, per circular per alguns carrers de Terrassa, gairebé cal un 4x4.
Jordi Ballart es va presentar a governar amb la paraula “valentia” per bandera; un lema que encara avui recuperen sovint. Doncs bé: la valentia de debò no és repetir una paraula en un cartell. La valentia de debò és prendre les decisions difícils i, sobretot, explicar-les. És tenir un pla abans d’aixecar la primera tanca. És dir a la ciutadania, amb temps i amb claredat, per on circularan els vehicles, com es reorganitzarà el transport públic i quines alternatives hi haurà mentre durin les obres. Comunicar no és un extra: és part de la feina de governar. Un govern que no comunica no és que sigui discret; és que no ha fet els deures.
Però també cal tenir un model de ciutat. Des del PSC defensem que les rondes han de convertir-se en els grans eixos de mobilitat de Terrassa. No només quan hi ha obres, sinó de manera estructural. Si volem anar guanyant espai per a les persones als carrers interiors, cal oferir una alternativa real perquè el trànsit de pas circuli per les rondes. I això exigeix reforçar-les, fer-les més àgils, més ben connectades i ben senyalitzades. Les transformacions urbanes només funcionen quan s’acompanyen d’una planificació rigorosa i d’alternatives eficients. La ciutadania no demana miracles. Demana que qui governa pensi en les conseqüències abans de prendre decisions. Demana previsió, criteri i respecte pel seu temps. Demana també que les obres serveixin per construir una ciutat millor, no per improvisar solucions que acaben generant nous problemes. Demana, en definitiva, un govern valent de debò, no només de boca. Terrassa es mereix aquesta manera de fer les coses. I estic convençut que la podem tenir.