La setmana passada, a Sevilla una nena de 14 anys, la Sandra, es va suïcidar en no poder suportar més temps l’assetjament escolar del que era objecte. Per cert, un suspens a l’escola per la seva inhibició.
Estava iniciant l’adolescència, destacava en certes qualitats, segur que tenia al cap un somni que preveia desenvolupar de cara al futur. Mai el podrà materialitzar. A vegades l’engelosiment i l’enveja poden ser emocions perilloses en un adolescent que no té encara desenvolupat el pensament lògic-analític i les hormones són molt actives. I es poden descontrolar. És víctima de comportaments impulsius i reactius sense calibrar gaire les conseqüències dels seus actes.
Ve a to en lamentar aquest trist succés que ens ha deixat consternats, esmentar i reflexionar sobre els resultats d’un estudi publicat fa pocs dies sobre l’impacte del suïcidi en l’adolescència.
Val a dir que les conclusions són molt preocupants. Han constatat que un 19,8% dels nois i noies entre 14 i 17 anys han pensat a suïcidar-se i el 5,7% ho ha intentat. Les noies són més vulnerables.
En aquesta anàlisi, hi ha participat la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona i ho ha coordinat la Universitat Rei Juan Carlos.
Què els passa als nostres adolescents? Viuen una etapa estructurant en la qual posen les bases del seu futur. Comencen a obrir portes a un nou procés de desenvolupament estratègic que els exigirà molta energia mental.
El fet de caminar cap a un horitzó totalment desconegut per a ells en què hauran d’aprendre noves habilitats, necessiten recolzar-se en referents que els orientin i, sobretot, que els transmetin confiança i autoestima que els facin sentir mentalment forts.
Els pares tenen els millors recursos per ser els protagonistes d’aquesta exigència. Els donaren la vida i són els que els han regat amb més amor que ningú més.
És necessari que creïn molta proximitat afectiva, diàleg, empatia en les comunicacions, observació del llenguatge emocional i rescatar el valor dels seus punts forts. A l’hora de valorar les causes dels errors i fracassos cal crear un pla de superació amb els incentius que calguin.
Però això vol temps i queda encongit per les ocupacions laborals dels pares. I si, a més, aquest curt temps es basa en una rutina superficial sense entrar en detalls, l’estat mental del fill anirà evolucionat cap al sentiment de soledat afectiva.
Precisament, el 30% dels adolescents afirmen que se senten sols, sense el caliu afectiu necessari.
Un altre punt crític és el desig dels fills adolescents de voler volar pel seu compte.
Forma part de la dinàmica evolutiva. Això ben canalitzat és bo, suposa entrar en un altre context de relació social que els ha de permetre entrenar-se per fer un bon camí d’accés a la vida adulta. L’exigència necessària és ser acceptat i valorat pel grup que comença a agafar poder d’influència en la creació de la seva identitat social i projecte de futur.
Però si en comptes de bona acollida, hi ha membres influents en el grup que els rebutja per mil causes, podem entrar una situació de desqualificació i assetjament que comporta molt dolor, ansietat, estrès i impotència. Com hem constatat al principi, és un estat mental de risc que si persisteix i ningú els rescata, poden pensar en el suïcidi com una solució possible. Pensem en la Sandra.
Un altre factor rellevant que incideix en l’evolució d’aquestes edats és la pressió que tenen en capacitar-se per assolir un futur professional que els permeti viure sent autosuficients.
L’exigència d’aquest objectiu es fa difícil per a molts adolescents i molts d’ells no l’assoleixen.
Està molt bé el model d’una escola inclusiva, però sempre que hi hagi els recursos necessaris per gestionar-la amb el dinamisme adaptatiu als nous reptes i transformacions que marcaran els anys vinents.
Els professors saben que el model educatiu que tenim ha quedat superat per les ràpides transformacions que vivim. Molts alumnes no el poden pair en l’etapa evolutiva que valorem, ni tampoc per molts professors que admeten estar estressats. Jo sincerament admiro la seva resiliència d’estar cada dia al peu del canó i compensant dèficits de recursos.
Retornant als alumnes adolescents, hi ha un percentatge molt alt que no poden superar l’exigència que els correspon i queden abatuts amb sentiments d’impotència i de fracàs. Aquest estat mental és generador d’ansietat i d’angoixa. Per combatre’l, poden utilitzar mecanismes de defensa i ignorar, per exemple, la importància que té el tema.
Si no hi ha comprensió i valoració d’altres qualitats que segur que tenen, poden quedar mentalment col·lapsats i pensar que no seran capaços de superar nivells superiors i donar per conclosa la seva formació i renunciar a accedir a nivells superiors, decisió molt errònia que si la materialitzen limiten el seu parcial de futur.
És obligat assumir que el nou món en construcció els obligarà a estar aprenent per actualitzar-se tota la vida.
Voldria finalitzar deixant un missatge als pares: creieu amb la vostra fortalesa emocional, feu de l’amor mutu el gran objectiu familiar. Penseu que l’adolescència és un estat passatger que necessita paciència i comprensió. Comenceu valorant molt l’esforç que fan i desmitifiqueu els sentiments d’impotència incentivant els suen petits èxits com una mostra del seu potencial de superació. Això anirà fent-los forts mentalment.