A la introducció del ja clàssic assaig “Per què llegir els clàssics?”, Italo Calvino hi feia una defensa contundent i desacomplexada de la necessitat de mantenir vives les obres literàries que havien anat configurant la mentalitat occidental i que en aquest procés s’havien convertit en obres imprescindibles i referents.
El que fa que una obra artística transcendeixi la seva època i es perpetuï en el temps (és a dir, que es converteixi en clàssic) passa per molts factors socials, econòmics, polítics i fins i tot per la intervenció del destí i la fortuna. Tal com també apuntava Harold Bloom, un clàssic arriba a ser-ho quan es perpetua en el temps mentre va configurant i transformant la imaginació humana. És a dir, el que converteix les obres en clàssiques és la seva dimensió humana en el sentit més ampli del terme, en el sentit de penetrar en les profunditats de qui som. Els clàssics són fragments del mirall que conforma l’ànima humana.
Els estudis humanístics se centren en gran part en l’estudi dels clàssics i sovint projecten una imatge d’elitisme intel·lectual que allunya els no iniciats per por a un corpus d’obres que es veuen com a inaccessibles per incomprensibles, i es perden així la possibilitat d’entrar en els viaranys de l’ànima. Certament, són molts els casos d’obres que demanen un esforç, una voluntat interpretativa i una valentia per enfrontar-nos-hi. Però és justament aquesta dificultat la que esdevé un repte. Els clàssics ens interpel·len a atrevir-nos-hi i, de fet, el perill no es troba en la dificultat lingüística o en la possibilitat de no entendre’ls, cosa que com a molt és frustrant i ens pot desestabilitzar momentàniament l’autoestima. No, el que es converteix en un repte i on hi ha el perill i l’emoció és en la transformació de la nostra ànima en llegir, mirar un quadre o escoltar música. La literatura, l’art i la música són catalitzadors en la nostra ànima de les ànimes que les han creat, una mena de xamans transmutadors, mestres alquímics que ens alimenten l’ànima.
Existeix el tòpic que el darrer home del Renaixement va ser el filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz, en el sentit que va ser el darrer intel·lectual que podia parlar de tot. Malgrat el seu saber, no tenia una biblioteca com la d’Umberto Eco composta per uns 32.000 volums que segons el pare de la semiòtica i que va prestigiar la novel·la històrica amb “El nom de la rosa” s’havia llegit del tot. Un devorador de llibres i el darrer home contemporani del Renaixement com Eco ens va ensenyar també que el concepte de clàssic depèn de cada època i ho va demostrar en la seva reivindicació del cinema i el còmic com a vehicles artístics susceptibles de produir obres d’art major a “Apocalíptics i integrats”.
Avui dia ningú dubta que “V for Vendetta” d’Alan Moore, “The Searchers” (“Centaures del desert”) de John Ford o “Let it be” són clàssics. Ningú en qüestiona la legitimitat artística ni la seva participació en la configuració de la imaginació i l’ànima humana.
Des de Gymnas(IHUM). Associació Institut d’Humanitats, intentem des de fa un any apropar la cultura humanística i alguns clàssics a la ciutadania de Terrassa. Creiem fermament que la cultura es gaudeix exponencialment millor si és compartida col·lectivament. Ens agrada pensar que amb els nostres cursos i seminaris ajudem els nostres socis i sòcies a atrevir-se a pensar. “Sapere aude” va ser la locució llatina que Immanuel Kant va popularitzar com a lema del Segle de les Llums. “Atreveix-te a pensar”, “atreveix-te a saber” va ser el lema revolucionari d’un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que estava provocant un canvi en les mentalitats europees que canviarien el món: el pas de la fe a la raó, de la submissió a la llibertat, de les monarquies als sistemes democràtics, del súbdit al ciutadà, de seguir dogmes a pensar per un mateix.
L’origen d’aquesta expressió la trobem a la segona de les “Epístoles” d’Horaci, la dedicada al seu amic Lollius Maximus. Li recomana que llegeixi la “Ilíada” i l’”Odissea” per ser considerades models morals i de conducta. L’expressió apressa Lollius a començar ja aquesta vida virtuosa seguint el fundador mític de la cultura occidental, el poeta Homer: “Dimidium facti qui coepit habet; sapere aude; incipe!” que traduït al català per Bernat Metge voldria dir “Qui comença té la meitat de la feina feta. Atreveix-te a saber! Comença!”. Des de Gymnas(IHUM) us convidem a començar, a atrevir-vos a encarar els clàssics, siguin els consolidats en el passat llunyà o els nous de la cultura popular reivindicats per Eco. Estarem encantats d’acompanyar-vos si feu el primer pas.