La pregunta que encapçala l’article és una mala pregunta. O una pregunta parany, com se sol dir. És autoritària, perquè pressuposa que això de manar és potestat d’algú en particular, sigui persona, institució o grup de pressió.
I, tanmateix, qui pren la decisió i en té la responsabilitat final?
Ho podríem aplicar en tots els àmbits. Qui mana a casa? Quin mana a la feina? Qui mana a l’escola? Qui mana al servei d’urgències? Qui mana al carrer? I qui mana a la ciutat? En una estructura de poder vertical i autoritari, és fàcil assenyalar qui està al capdamunt. Però en sistemes més democràtics, més participatius, més horitzontals, llavors la gestió del poder es fa molt més complexa. Les decisions són més lentes -quan se n’arriben a prendre- i, en general, la responsabilitat també queda diluïda.
Si parlem de la vida local i sobretot en el terreny polític, és notori que cada vegada és més difícil manar en el sentit tradicional. Tant és que s’hagin guanyat unes eleccions amb un programa determinat, i tant és que tinguis un govern de coalició amb uns pactes de govern explícits. Obtenir la majoria en unes eleccions, és així, no dona carta blanca per aplicar allò que ha estat votat democràticament. El carrer -diguem-ho així- discutirà qualsevol mesura que prengui el govern, per molt que hagi estat anunciada i avalada pels vots obtinguts.
I és que cada vegada -per a bé, i per a mal- a cada petita decisió que es pren, apareix un grup que en dissenteix per poc que vegi afectats els seus interessos. Tant és que sigui un canvi de direcció d’un carrer que alterarà les rutines de circulació anteriors -les quals tampoc mai no van ser resultat d’un consens impossible, sinó d’una decisió arbitrària transformada de rutina en un dret veïnal-, com posar una bandera per mostrar la presa de partit ideològica davant d’un conflicte internacional. Tant si va de posar un arbre de Nadal aquí o allà, com si d’assistir o no una autoritat a un acte públic, al marge de les raons que ho justifiquin. I tant si darrere de l’oposició hi ha tot un grup d’interès poc o molt legítim i amb poc o molt poder per influir, com si -per no fer l’orni- qui desacredita la decisió és un simple ciutadà que, com jo mateix, cada setmana té el privilegi d’opinar de gairebé tot, com a molt, sotmès a la crítica d’alguna altra opinió.
Repassant cada dia el Diari de Terrassa és fàcil arribar a la conclusió que, avui dia, voler manar -diguem-ho més suau: voler governar una ciutat- és un mal negoci. Fins i tot quan la decisió del govern municipal és avalada per raons tècniques i expertes, qualsevol iniciativa trepitja un ull o l’altre de poll. I la qüestió de fons que es planteja, des del meu punt de vista, és la de la legitimitat de qui vol influir en la presa de decisions. Perquè no tot el que lluu és or. Hi ha crítiques que tenen a veure amb formes d’oposició partidista, diguem-ne emmascarades en altres organitzacions. Hi ha defenses d’interessos col·lectius legítims. Hi ha interessos, potser no menys legítims, però particulars. Hi ha conflictes d’interessos difícil o impossible de conciliar. I tot plegat acaba sobre la responsabilitat de qui té, o hauria de tenir, la darrera paraula.
A vegades he fet el símil del poder polític amb un iceberg. El poder polític és el que és a la vista, i el que és fàcil d’assenyalar. Però la major part de l’iceberg és sota l’aigua, és allò que sosté el que és visible i on hi ha totes les lluites entre els poders fàctics i que fan trontollar la part superior. En definitiva, sense una bona radiografia d’aquests poders fàctics subterranis, del seu poder real, dels seus interessos visibles i ocults, de les seves connexions, dels seus patrocinadors... -i tot fora del control democràtic!- és impossible entendre quins són els límits del poder polític democràticament legitimat però permanentment assetjat des de sota. I demanar transparència a la part visible mentre s’actua protegit per la fosca de sota l’aigua, té un nom: hipocresia.