La gent de ciutat, sense arrels rurals, viu la polèmica de “llop sí, llop no”, com si es tractés d’un debat entre experts sobre un tema molt llunyà, molt extravagant i molt propi de persones que no tenen gaire més que fer. Ja va passar una cosa similar en el cas de la introducció dels ossos a Catalunya.
Pot semblar que només és un problema per a uns pocs pagesos i ramaders que en van patint les conseqüències. I no, és un problema que hauríem de poder tractar amb més profunditat perquè posa en perill un dels sectors estratègics del món rural, que si es perd, ja no recuperarem. Almenys no com el coneixem ara i aquí. M’explico.
Quan desapareix un depredador durant molts anys, d’un territori en concret, la gent adapta vida i treball a introduir novetats que arrelen i es converteixen en font de vida. No tenir el llop com a perill va permetre ampliar i estendre ramats de xais i cabres en multitud de paratges del país. Són molts els pobles i comarques que van créixer i es van enriquir gràcies als productes d’aquestes dues espècies, i no parlo només de la llet i formatges d’ovella i cabra, sinó de tots els productes que han estat fonamentals en la nostra dieta.
El pas dels anys va anar modelant les explotacions i, com en altres sectors, alguns van plegar, però altres han resistit i s’han entossudit a mantenir una activitat que és de gran interès general. Tenir ramats en extensiu vol dir col·laborar i participar directament en la neteja de prats i boscos. Vol dir donar feina a famílies de manera directa o indirecta. En resum, preservar vida i activitat en zones demogràficament en crisis.
Si prou difícil era aquesta vida de constant activitat els 365 dies de l’any, les variacions de preu de la llet, de la carn, del formatge, etc. i ara hi sumem la por al llop. Ja no poden deixar a l’aire lliure o en espais poc protegits els ramats, sinó que cal pensar en proteccions molt més segures. Vol dir estudiar els llocs concrets, tancar-los bé, dia i nit, i posar vigilants segurs. Els gossos de grans dimensions esdevenen essencials, tot i que tampoc poden estar a tot arreu, s’han de cuidar i alimentar, i suposen una despesa més a les habituals.
Però el que és més problemàtic és viure i treballar amb por. La feina dura no espanta ningú, però la por de perdre en un moment la feina d’anys de treball sí que desanima i porta a qüestionar-se si val o no la pena continuar. Hi ha qui pensa que la indemnització que rebrà del govern resoldrà el problema, i no, no ho fa, perquè hi ha pèrdues que no es paguen amb diners. Veure néixer i créixer un animal domèstic és sumar un membre més a la família, i quan el veus mort, no ha donat peu a fer el cercle de vida i treball.
Les morts causades pel llop trenquen la cadena de vida i reproducció. És com tornar mesos o anys enrere, sense cap seguretat que al cap de dies o mesos no pugui tornar a passar. Aquesta roda destructiva augmenta el desànim i acosta pagesos i ramaders a tirar la tovallola. Abans d’introduir espècies perdudes, s’han d’estudiar molt bé els efectes que produiran. Un altre dia parlarem dels ossos. Ara ho hem fet amb el llop. I a la vista dels efectes sobre el territori, tenim molts més efectes negatius que positius, almenys des del meu punt de vista, després de parlar amb persones del sector.
