Des de ben petita que sento aquesta expressió: per Nadal, cada ovella al seu corral. Arribades aquestes dates, qui més qui menys, les famílies es retroben per compartir uns dies plegats.
És entranyable veure, als aeroports, fills i filles que arriben de l’estranger —on resideixen per motius laborals— i s’abracen als seus pares després de mesos sense veure’ls. O parents que viuen a l’estranger i tornen a casa, per Nadal. Aquest Nadal serà també el meu cas: la meva filla vindrà a Catalunya per passar les festes, i tindrem el goig de retrobar-nos i compartir algun àpat juntes, i també amb el meu fill.
Ja ho deia en un escrit del 2019: Nadal és cada dia, perquè hauríem de ser persones els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any i no només en aquestes festes. Tot i això, aquests dies nadalencs haurien de tenir, encara més, un sentit especial. Són dies per compartir taula —sempre una mica més engalanada del que és habitual—, i poder treure la vaixella bona, la cristalleria guardada per a ocasions especials, i poder brindar per l’any nou. Són dies per conversar amb calma, sense l’estrès de la feina, i deixant de banda, ni que sigui per unes hores, les diferències que inevitablement apareixen al llarg de l’any.
Recordo amb nostàlgia Nadals de la meva infantesa, quan encara hi eren els meus avis paterns i ens reuníem tota la família, allà a la rambla d’Ègara, molt a prop de l’antic Centre Cultural, ara, LaFACT. La meva àvia materna també la recordo, tot i que ella va morir quan jo tenia quatre anys. A l’avi matern no el vaig conèixer perquè va morir a la guerra quan la meva mare tenia set anys.
Els anys de joventut van ser gloriosos celebrant el Nadal amb tota la família. La mare ens cuinava els millors menjars. Aquests records els guardo per sempre en la meva memòria.
Més endavant, també guardo amb estima Nadals en què els meus fills eren petits i fèiem cagar el tió. Encara veig la meva filla, de set mesets (ella va néixer al maig) amb aquell pijamet de ratlles negres i beix amb la primera neula a la mà, ja que els pediatres deixaven que els nadons mengessin gluten als set mesos. Avui dia, pel que sembla, els nadons només prenen llet fins als sis mesos. Desconec si els nadons d’ara al cap de set mesos també es poden posar una neula a la boca, no ho sé. El que sí que sé –per alguna amiga meva que ja és àvia– que de ben petits se’ls dona trossets d’aliments sòlids perquè puguin anar provant les textures dels aliments.
Em fa patir veure la gent que està sola per Nadal. És ben cert que la solitud no desitjada és una realitat dura de suportar, i són moltes les persones que la pateixen. Els pares, per llei de vida, van marxant; els fills, també pel curs normal de la vida, acabaran formant la seva pròpia família. Per això, el que és més valuós d’aquestes dates no és el consum ni els excessos als quals la societat ens empeny, sinó la possibilitat de retrobar-nos, ni que sigui puntualment, i de ser-hi els uns per als altres amb gestos senzills. I que ningú no estigui sol. Penso en els nens que estan a l’hospital. Ben segur que ells no estan sols, però no es pot quedar cap nen sense cap joguina el dia de Reis. La nit de Reis és i sempre serà màgica per als nens.
Malgrat les circumstàncies personals de cadascú, Nadal continua sent una oportunitat: una oportunitat per obrir portes, per acostar-nos als altres, per fer una trucada, per preguntar als teus amics i familiars com estan, com estan d’ànims, compartir una estona o parar una taula, encara que sigui modesta. La llum autèntica de Nadal no és només als aparadors ni l’enllumenat dels carrers, sinó als petits gestos que trenquen la solitud i fan possible la trobada.
A part del consumisme propi de Nadal, potser inevitable, pensem que estem celebrant el naixement de Jesús. Des que els pares no hi són, no em fa vergonya dir que aferrar-me a la fe m’ha ajudat molt. Si no tenim fe, la vida és buida.
En aquestes dates, ningú no hauria d’estar sol. I les persones que t’obren la seva llar, en aquests dies, tenen el cel guanyat. I mentre hi hagi persones disposades a ser-hi, a compartir vivències, Nadal continuarà tenint sentit. Us desitjo de tot cor, a tots, família i amics, que passeu unes bones festes, que mai us falti un somni per complir, un projecte per fer, alguna cosa per aprendre i algú per estimar. Us confessaré el meu desig: que els meus fills, la Laia i el Guillem, sempre estiguin ben agermanats, ja que quan no hi siguem els pares, els dos germans s’ajudin i es donin suport, encara que no visquin a la mateixa ciutat o al mateix país, i puguin seguir recordant moments de la infantesa. Quan no tenim els pares, ens sentim orfes, i encara que siguem grans, mai ningú suplirà la figura d’un pare o d’una mare.
I a tots vosaltres, els lectors, us desitjo que mai us falti un somni per complir, la força i els ànims per aconseguir-ho (les coses no són fàcils, i tot costa un esforç), un projecte per fer, que cada dia aprengueu alguna cosa, i que sempre tingueu algú per estimar, i que sigueu estimats.
I, per acabar, us desitjo, tal com diu la meva professora de ioga, que el millor que us hagi passat aquest any sigui el pitjor que us pugui passar l’any vinent. Una molt bona entrada d’any 2026!