Parlar de resiliència sembla avui una obligació quotidiana, però molt sovint ho fem des d’una òptica superficial. Darrere d’aquesta paraula, tan present en discursos motivacionals i manuals d’autoajuda, s’hi amaga un procés profundíssim:
L’educació —conscient i inconscient— del cervell humà per convertir-lo en una màquina d’adaptació. I aquest procés no és nou; és una herència biològica i cultural que fa segles que afinem, gairebé com si tota la humanitat hagués estat entrenant per gestionar el caos.
La neurociència ha demostrat que el cervell és plàstic: canvia, es reorganitza i crea noves connexions al llarg de tota la vida. Aquesta plasticitat és la base de la resiliència. No és que alguns individus “neixin més forts”, sinó que el cervell té una capacitat intrínseca per reajustar-se després de l’adversitat. Quan patim un xoc emocional o una frustració greu, circuits com l’amígdala, l’hipocamp i el còrtex prefrontal es reconfiguren per integrar l’experiència i preparar una resposta futura més eficaç.
En altres paraules: el cervell no només sobreviu a l’adversitat, sinó que l’utilitza com a matèria primera per acabar d’afinar els seus mecanismes.
Una part fonamental d’aquesta educació natural del cervell prové del que alguns investigadors anomenen estrès adaptatiu. Un estrès moderat —un repte, un canvi sobtat, un repte emocional controlable— activa el sistema nerviós d’una manera que fomenta l’aprenentatge. És com si el cervell es posés en “estat d’entrenament”: processa millor la informació, activa circuits de motivació i reforça la memòria.
Evolutivament, hem viscut més segles envoltats de perills i incerteses que no pas de comoditats. I és en aquest entorn hostil en el qual s’ha forjat la nostra capacitat actual de resiliència. La natura ens ha “ensenyat” a convertir el desordre en coneixement.
La ciència pot explicar els circuits i els neurotransmissors, però la cultura explica com els utilitzem. Els rituals col·lectius, la manera com expliquem les desgràcies, els relats que transmetem a les noves generacions… tot això té un impacte real en el cervell. Quan una cultura associa l’adversitat a creixement, els circuits que regulen la por i la frustració actuen de manera diferent. Quan una societat transmet models de serenitat o perseverança, està literalment educant patrons neuronals. No és casual que societats molt diferents arribin a conclusions semblants: la idea que el dolor pot ser transformador apareix en filosofies orientals, en tradicions europees i en comunitats indígenes. No és només espiritualitat —és biologia social.
Des d’una perspectiva més científica, la resiliència no consisteix a resistir com un mur. Els murs es trenquen. La resiliència real és un procés de reorganització interna: reinterpretar el que ha passat, incorporar-ho a la identitat i ajustar el comportament futur. El cervell resilient no és el que ignora el dolor, sinó el que el processa, el recol·loca i n’aprèn.
La neurociència moderna mostra un altre element: la nostra capacitat de resiliència depèn de l’atenció. Un cervell dispers, saturat d’informació o sotmès constantment a microestrès digital té més dificultats per recuperar-se i reorganitzar-se. Aquí la tecnologia és una arma de doble tall: pot oferir eines terapèutiques, comunitats de suport i coneixement per gestionar emocions, però també pot fragmentar la nostra capacitat natural d’adaptació.
El repte del segle XXI és, doncs, reaprendre a protegir els circuits que ens fan humans. I això vol dir tornar a ensenyar al cervell el que sempre ha sabut fer: aturar, reconnectar i reconstruir.
Quan parlem de resiliència, no parlem només d’una habilitat individual, sinó d’una obra mestra col·lectiva que combina biologia, cultura i experiència. Som hereus d’un cervell que ha après a transformar la ferida en coneixement i la incertesa en moviment. La resiliència és la seva manera natural de progressar.
En el fons, el cervell no és un òrgan dissenyat per no caure, sinó per aprendre a aixecar-nos infinites vegades, i fer-ho cada cop d’una manera més sofisticada.