Quan els depredadors naturals desapareixen o no són suficients per controlar el creixement de determinades espècies, es produeix un problema difícil de solucionar.
Problema que s’afegeix a un increment de les sensibilitats vers la manera de controlar les colònies amb dificultats afegides quan hi ha persones que lluny de col·laborar en la reducció ho fan en direcció contrària.
Ara i aquí, aquest és un dels problemes de la majoria dels pobles i ciutats. I remarco el terme: pobles, fins i tot els més petits, perquè ha vingut per quedar-se. Avui dia, els ajuntaments han de fer front a una problemàtica mai imaginada que costa molts esforços i diners per portar-ne un control amb un mínim d’èxit.
I, com en tot, uns pocs animals no fan cap mal, però quan es concentren per dotzenes o centenars, esdevenen un problema d’higiene i seguretat pública. Les decidides i cruentes solucions d’abans ni s’admeten ni són factibles. Toca buscar-ne d’altres que alhora siguin decidides, factibles i econòmicament sostenibles. Difícil suma de factors que, de moment, no troba solucions ideals.
Ara parlo de gats i coloms, però en altres indrets podria afegir-hi la cotorra argentina o algunes altres aus que han trobat llocs adients per reproduir-se i trobar aliments per fer-hi estada, ja no provisional, sinó permanent, amb els problemes que comporta. Toca, doncs, posar partida en tots els pressupostos anuals destinats a rebaixar poblacions i alhora trobar empreses dedicades a aquestes feines. Fàcil de dir, difícil de trobar.
En el cas dels gats, es demana la col·laboració de protectores d’animals, la majoria de les quals no tenen prou personal ni mitjans tècnics i materials per anar de poble en poble a posar gàbies per poder capturar gats, emportar-se’ls per esterilitzar-los i buscar qui els adopti. Com que el ritme és frenètic el que al final proposen és retornar-los al poble fins que per edat desapareguin o algun depredador se’n faci càrrec.
Tothom pot imaginar que el mateix que passa amb els gats passa amb els coloms, en un cercle de mai acabar. Aquestes dues espècies són increïblement fèrtils per multiplicar la seva presència en ben pocs anys, de manera que cal començar immediatament quan es detecta la constitució d’una colònia, i no parar fins que la seva xifra sigui raonable. El terme raonable la posen els tècnics, però sempre està en discussió.
I, a més d’actuar, les protectores o empreses expertes s’han de fer una llarga i difícil campanya de conscienciació per evitar que algunes persones deixin de donar-los aliment. I puc assegurar que la situació esdevé molt complicada quan algunes creuen tenir-hi dret i alhora els suposa una distracció o justificació per raons de vida i ocupació de temps lliure. Explicar els danys que produeixen els gats en altres espècies o les pudors i brutícia que deixen els coloms no són arguments prou convincents, de manera que al final toca sancionar aquestes conductes. I aquí arriba una altra controvèrsia. Hi ha qui ho entén i hi ha qui s’hi oposa, perquè mai n’ha sortit perjudicat. Com en tot, és fàcil criticar de lluny i sense coneixement de causa en comptes d’estudiar els danys que causin. Així estem en ciutats, però també en pobles, fins i tot als més petits.