El primer dilluns de desembre, a la llibreria La Temerària, per iniciativa de l’Associació de mestres Alexandre Galí, Joan Domènech Francesch va presentar el seu darrer llibre, un manifest titulat “Elogi de la nova escola pública”.
Joan Domènech ha estat un mestre referent d’una determinada manera d’entendre l’escola, de la generació que no van dubtar a posar el seu entusiasme, vocació i professionalitat al servei d’una escola que necessitava una urgent i profunda neteja de franquisme, una injecció de saba nova i una recuperació de l’esperit pedagògic republicà. Després d’una llarga carrera professional, Domènech Francesch diu que ara és un aprenent de mestre jubilat i, per tant, no para de rumiar i continuar el servei de l’escola, com ho demostra el llibre que presentava dilluns: una reflexió de llarg abast que només podia fer algú capaç de mirar enrere, d’analitzar el present i de pensar, sense renúncies, quin camí hem de seguir. Un veterà de joventut incombustible.
El concepte clau de la seva reflexió és la revolta, amb un esperit similar al de Stéphane Hessel al seu cèlebre pamflet “Indigneu-vos!” (2010) i un optimisme empeltat de l’entusiasme d’Anselm Clavé. L’escola pública que somia Domènech Francesch és la que acull tothom i a tothom serveix (en el debat que es va produir algú va precisar que hi ha escoles concertades que ho fan i públiques que no), que té els mecanismes necessaris per garantir la formació dels seus mestres, la que cultiva el treball en equip i no és ofegada per una administració que no para d’impulsar renovacions pedagògiques, però que mai no es renova ella mateixa. Una utopia? No, una eutopia. És a dir, no un lloc que no existeix, sinó un bon lloc, un lloc on paga la pena d’anar. I si no hi anem és que hem perdut la il·lusió, hem tirat el barret al foc, o ja ens està bé que el corrent de les circumstàncies ens porti cap a la injustícia i la mediocritat cívica. En el rerefons del ferit entusiasme pedagògic que dilluns se sentia a la Temerària hi havia una autèntica repulsió pel desànim que intoxica la professió, unes ganes de cop a la taula, de plantar-se: que l’escola comenci a desempallegar-se de totes les funcions que la societat no para d’encolomar-li i que no són pròpiament tasca seva, d’alleugerir-la de responsabilitats que l’ofeguen; d’autoorganitzar-se sense esperar que des de dalt baixin unes bones pràctiques que serveixin per a tot i per a tothom, de fer xarxa entre els que estan a peu d’obra, amb la bata tacada de llampants pintures, però potser també de la llefardosa crosta del “no-hi-ha-res-a-fer”.
Els vells mestres renovadors com Joan Domènech Francesch se senten ferits. Senten que van ser abanderats, que el seu humanisme pedagògic empenyia endavant i podia transformar l’escola; però ara hi ha qui, injustament, els ha associat al descrèdit dels continguts i la màgia de les competències, a les rúbriques infinites i paralitzants, al bonisme de cursets i instruccions oficials que no eren res més que xarlataneria. És un malentès estre dos sectors ferits a la mateixa entranya: la de l’orgull de l’ofici. Per damunt de tot, tant els uns com els altres necessiten ser escolats, que l’administració no els compliqui la vida, que els deixi l’espai per orientar-se ells mateixos. Que la societat sigui capaç d’entendre que no pot continuar remant en contra dels ideals que l’escola ha d’encarnar. Com una brúixola, l’escola acabarà tendint cap a la seva essència de justícia i qualitat. Mentrestant, aquest desànim pedagògic enfronta dos sectors que comparteixen el mateix nord i, molt greu, allunya el talent de les facultats d’educació.