L’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità representa una “segona corona metropolitana”, amb demandes sobre la primera i Barcelona en particular. Formades inicialment per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova, han incorporat Mollet, Rubí i Igualada.
Tanmateix, els seus diferents àmbits de treball, com habitatge, qualitat de l’aire, afers socials... no plantegen cap estratègia territorial concreta respecte a la identitat que els aplega com a “segona corona metropolitana”, com a perifèria de la capital.
Per ser decisives, les ciutats de l’Arc Metropolità haurien de ser clares i plantejar obertament:
- Que rebem la població expulsada de Barcelona, a un ritme d’11.500 persones l’any.
- Que, en canvi, Barcelona suma cada any 9.000 nous llocs de treball i que, en balanç, en posseeix un 66% més del que la ciutadania resident pot ocupar i, de fet, molts ciutadans de Barcelona treballen a la regió, amb una mobilitat radial fora de tota mesura i de tota crítica.
- Que algunes ciutats, sobretot les majors, Terrassa i Sabadell, estan esdevenint ciutats dormitori.
- Que aquest no és únicament un problema de Rodalies, ja que és un desequilibri creixent i sense cap pla o voluntat de temperar el fenomen. Parlen dels problemes de l’habitatge i de Rodalies, però mai de la distribució de l’activitat que els provoca.
En síntesi, que Barcelona està deixant de ser una ciutat social i cada dia més és un aparador del capital.
Davant la magnitud de l’escenari, calen opcions rotundes i de nivell, i en concret, aquesta dinàmica real només és reversible si Barcelona es descentralitza, la qual cosa equival no pas a limitar-la, sinó a fer-la gran. Equival a enderrocar les noves muralles, com va fer fa un segle i mig. Una mirada curta porta a la queixa i a la reivindicació del petit vers el gran, però sense model ni pla, tot resulta indefinit, una còmoda situació de perifèria buida de tota radicalitat i del greuge ben formulat.
Descentralitzar equivaldria al fet que l’ajuntament de la capital i la Generalitat optessin per situar elements estratègics de país més enllà del Barcelonès, a cadascuna de les ciutats de l’Arc. I aquesta reivindicació mai no l’hem escoltat. Fa més de cinquanta anys, en ple franquisme, la UAB es va situar al Vallès, per por dels estudiants i per dimensions d’espai requerit, però mai més ha tornat a passar una cosa similar. Mentrestant, el Barcelonès és des de sempre receptor net de les inversions de la Generalitat i no un espai solidari amb la resta. Aquest és un simple exemple, que es reprodueix en la despesa ordinària de la Generalitat, en els centres estratègics públics i consorciats, en una Barcelona que cada vegada més és un “Badrid”. Si, per exemple, la Pompeu Fabra s’hagués fet fora de Barcelona, avui tindríem l’equivalent a un Alcalá de Henares o un Santiago de Compostel·la.
Per combatre el centralisme i fer-ho en termes viables, cal un discurs de país, formular la integració entre país i capital, parlar de totes les escales metropolitanes, i no sols de la perifèria dels 3 milions, sinó també dels àmbits de 5 i fins als 8 que som. Les alcaldies de les ciutats de l’Arc usen una marca, però resulta insuficient, perquè només a escala catalana es pot replantejar el centralisme barceloní. Allò que caldria seria l’aliança de totes les ciutats catalanes, de tots els seus arcs, no solament de les més immediates ciutats satèl·lit. Ara per ara, les ciutats de l’Arc no van més enllà del que vindria a ser col·locar a l’entrada del municipi un rètol que digui: “Zona lliure de centralisme barceloní”.
La biblioteca provincial no hauria de ser fora de Barcelona? Per exemple a Manresa? Granollers no mereix més universitat? L’entorn de Martorell no demana una endreça radical? No hi pot haver centres d’innovació a cadascuna de les polaritats? La inversió ferroviària ha de ser sempre al centre o radial? Quant més han d’esperar els nodes R8-FGC? Hi haurà mai serveis regionals en Alta Velocitat? Hi ha d’haver capacitat de govern metropolità solament a 3 milions, etc.? Aquest hauria de ser el programa de mínims.
Que tota la política territorial de la perifèria i de la segona corona metropolitana es redueixi a la marca de les ciutats de l’Arc és una opció incompleta que mai no podrà ser guanyadora, perquè calen més aliats i una mirada més completa del país. Sota la marca d’una reivindicació es consolida el país dual: àmbit AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) i resta de país. I, per aquesta raó, ni Cerdanyola, ni Sant Cugat, ni Barberà formen part de les ciutats de l’Arc, perquè es renuncia a incidir en allò que ja ha caigut dins el forat negre de la primera corona, com si això tampoc no calgués replantejar-ho. Queixa del centralisme sí, però simples pessigolles que no alterin mai l’statu quo.