Manuel Alavedra Peñalva (Terrassa, 6 d’abril del 1949 – 16 d’agost del 2025)
Ara fa un mes, en aquesta mateixa capella, acomiadàvem l’Anna Alavedra Castellví, la meva neboda gran.
Quan ella va néixer, jo tenia 11 anys, els mateixos anys que feia el meu germà Manuel quan jo vaig arribar al món. El Manuel va ser el meu padrí, i jo una joguina de galtes rodones a la qual ell perseguia pels passadissos i escales de la casa gran del passeig.
Després es va anar fent home, entrant a treballar a l’empresa familiar, assumint el rol seriós i de persona treballadora i responsable que va cultivar tota la vida. Li agradava fer de germà gran, amb el seu ordre rigorós i la seva estricta privacitat. Any rere any, cada divendres, feia entrega d’un sobre color salmó elegantment manuscrit amb la data i la paraula “mamá”. Perfectament tancat. La mare els guardava curosament i segur que més d’un cop, quan es quedava sola amb els petits, a Sant Antoni de Calonge ens havia pagat el gelat o un soparet al restaurant Traguinyol. També recordo dues mones: un Citizen de polsera absolutament “Star Trek” i més endavant la Philishave de tres capçals, dos regals de persona gran. Així era ell. El Manuel va recollir les essències del nostre pare i les va voler transmetre una mica fora de temps. Gaudia molt del cerimonial i les convencions socials, gestionant-les amb un estricte sentit de la feina molt ben feta i el deure.
Malgrat que segur el contravenia, mai em va negar pujar amb ell al seu 132 supermirafiori de seients de vellut granat cap al desitjat cap de setmana, per estrictament compartir les músiques de l’Ornella Vanoni, el Roberto Carlos o la malenconia de Los Panchos i Los Guacamayos.
El Manuel veia com aquells onze anys que ens separaven, s’anaven fent petits i a poc a poc va fer confiança i recolzar les propostes per tenir cura dels pares i tota la família, sempre aportant la seva manera protocol·lària i endreçada de fer-ho tot.
Fa tot just un any, quan li van detectar la malaltia, va posar tota la seva energia en la curació. De mica en mica es va anar dient a si mateix que ja havia viscut la vida que desitjava, que ja ho havia fet tot. Amb la seva introspecció es va preparar amb molta tranquil·litat pel comiat. Sé que va marxar tranquil i ben acompanyat dels fills i la Katja i el suport de la família dels de Palma. Em reconforta que fos a la seva manera i li desitjo un bon viatge i nova vida allà on es trobi.