Fa uns dies, aquest diari publicava que més de 150.000 terrassencs havien sortit de vacances durant el mes d’agost i que ens havíem convertit en la gran ciutat catalana més buida. La pregunta, però, és: com se sap?
La informació de Diari de Terrassa respon la pregunta. Es tracta de dades de l’Institut Nacional d’Estadística i, poca broma, es prenen a partir de l’anàlisi dels moviments que fan els nostres mòbils. Lògicament, hi ha una primera qüestió que ens podríem de fer: són dades de fiar? Tothom té mòbil? Totes les companyies de mòbil subministren aquestes dades? Tots els moviments són per vacances o n’hi ha, encara, de feina? Ningú no apaga el mòbil quan se’n va de vacances? Tothom es manté en zones amb cobertura?
Però, sobretot, la qüestió greu que es planteja és la dels nivells de control a què estem sotmesos. Perquè el detall de dades que s’arriben a donar és impressionant. No tan sols “saben” quants hem marxat, sinó on hem anat, població per població, país per país. I també els qui han vingut a visitar-nos, i des d’on. El 61% fem turisme interior (no sé si hi compten Espanya). Al Vendrell i a Calafell hi van anar, respectivament, més de 4.000 terrassencs. També diuen que a Terrassa hi van venir un 31,5% de turistes estrangers. I segons es pot deduir de les seves dades, durant l’agost hi va haver a Terrassa, diàriament, un 10,7% de població fora de la ciutat.
És cert que diuen que es tracta de dades anònimes, però no em consta que els hàgim donat permís per emprar-les. Ens queixem d’Amazon, o de Google, o de X, però és que l’Administració no està sotmès a les mateixes regles de protecció de dades? A més, caldria saber quin ús se’n fa, des del punt de vista administratiu. I amb quin detall les tenen: no sabem si poden controlar les edats dels usuaris, si les poden correlacionar amb les despeses que fem pagant amb les targetes del mòbil, si poden explorar les nostres xarxes de relacions personals –a qui enviem whatsapps, per exemple– o a quines xarxes socials estem enganxats. La veritat és que aquest tipus de controls –fa anys que es practiquen– plantegen moltes incògnites, i ni que ho vulguin justificar per a una millor administració, també vol dir que es poden usar per tenir-nos, col·lectivament, més vigilats. I ho fan.
La qüestió del control de l’Estat sobre el ciutadà no és una broma. Els límits no són precisos. Els casos dels darrers anys amb la intervenció de mòbils i telèfons en general a causa del moviment independentista, el Catalangate, ha portat molta cua i ha suposat intervencions abusives i il·legals. Fins i tot el meu mòbil va ser infectat amb un d’aquests programes d’espionatge! Les mateixes estadístiques d’organismes com l’Institut Nacional d’Estadística o les enquestes del CIS a Espanya, o de l’IDESCAT i les enquestes del CEO a Catalunya, no són només eines pel coneixement científic, sinó del control polític. Descriuen la realitat, i alhora la fabriquen, amb les seves maneres de classificar-la, o de decidir què es pregunta i què no convé preguntar.
La transparència en l’ús de dades no tan sols ha de fer referència a com s’obtenen i amb quin permís, sinó a dues coses més. Una, caldria explicar amb claredat les limitacions que tenen, els marges d’error, els buits amb què es troben, la realitat que s’escapa del seu control i que si no se’n parla, queda en l’obscuritat. I dues, caldria explicar amb detall quin ús se’n fa. En el pla de la premsa, és divertit saber que els terrassencs tenim preferència per fer vacances a Calafell o el Vendrell. Però i l’Estat per què s’ha gastat el dineral que deu costar saber-ho? I és quan l’interès pel “com ho saben” es converteix en l’interès pel “què en fan”.