Hi ha un moment a la vida de tot creient que la fe deixa de ser una qüestió d’idees i es converteix en una qüestió de relacions. No és el mateix creure que Déu existeix que fiar-se’n. No és el mateix conèixer Maria pel catecisme que acudir-hi com a mare.
Aquest mes de maig, en ple Temps Pasqual, l’Església ens convida a renovar la nostra relació amb la Verge Maria. No a practicar més devocions, sinó a viure una devoció més veritable. I la devoció més veritable que podem tenir a Maria és la que li correspon per dret: la devoció de fills.
I això és un regal de Jesús, el regal de la Creu. Per entendre la devoció filial, cal anar a l’origen. No és una devoció que nosaltres hàgim inventat, ni una pràctica pietosa que la tradició hagi anat construint a poc a poc. És un regal que ens va fer Jesucrist al moment més solemne de la seva vida: “Quan Jesús va veure la seva mare i amb ella el deixeble a qui estimava, va dir a la seva mare: ‘Dona, aquí tens el teu fill.’ Després va dir al deixeble: ‘Aquí tens la teva mare.’ I des d’aquella hora el deixeble la va acollir a casa seva” (Jn 19, 26–27).
No és un gest de consolació per a Maria. És un do per a nosaltres. Des d’aquell moment, Joan —i en ell, cadascun de nosaltres— quedà constituït fill de Maria. I l’evangeli diu que “el deixeble la va acollir a casa seva”. No diu que la va venerar des de la distància. Diu que la va acollir. La va introduir a la seva vida. Va fer lloc per a ella. Aquesta és la devoció filial: no una devoció que es practica de tant en tant, sinó una relació que es viu contínuament, des de dins.
Però què és confiar en Maria com a fills? La confiança filial té una característica molt particular: no cal demostrar res. Un nen petit no fa mèrits abans d’anar a buscar la seva mare. No repassa si aquest dia s’ha portat bé. Simplement hi va. Perquè sap que ella l’estima, i amb això en té prou. Moltes vegades la nostra relació amb Maria és massa racional, massa calculada. Anem a ella quan pensem que hem resat força, quan ens sentim dignes, quan tenim alguna cosa per oferir-li. Però això no és confiança filial. Això és una relació de mèrits, i la confiança i l’amor no es compren ni es venen.
Pensem que quan a Canà de Galilea s’acabà el vi, Maria no espera que els nuvis vinguin a demanar-li ajut. Ella mateixa adverteix la necessitat i acudeix a Jesús. No diu: “Els passa això, els vols ajudar?”. Diu simplement: “No tenen vi.” (Jn 2, 3). Dues paraules. La confiança més absoluta que el seu fill actuarà.
Recordem també les paraules que la Verge Maria li va dir a l’indi sant Juan Diego en una de les aparicions de Guadalupe: “No s’entristeixi el teu cor… ¿És que no soc jo aquí, que soc la teva Mare?” (12 de desembre de 1531). La confiança filial ens porta a Jesús. “Feu el que ell us digui.” (Jn 2, 5). La veritable devoció mariana no acaba en Maria. Comença en ella i arriba a Crist.