Com ja és tendència els darrers anys, l’oferta d’habitatge de lloguer a Terrassa baixa, mentre els preus creixen. No és una paradoxa, com deia Diari de Terrassa: és el mercat.
I, més concretament, és el resultat d’unes polítiques d’habitatge que sonen bé a les orelles del ciutadà, que permeten posar-se medalles progressistes als polítics, però com s’estudia en sociologia, són un cas clar de “conseqüències no esperades -o no volgudes- de l’acció social”. Vaja: allò tan vell que la sàvia cultura popular, i molt abans que ho descobrissin les ciències socials, ja ho explicava dient que l’infern és ple de bones intencions.
Efectivament, si comences a regular el lloguer posant-hi dificultats legals, és més que previsible que l’oferta baixi perquè els propietaris, que en general són famílies que s’han sacrificat estalviant per poder facilitar la vida als fills, no s’arrisquen a llogar. Llogar no significa només ingressar uns rendiments legítims per l’estalvi fet durant anys, sinó que el manteniment i posada a punt d’edificis antics té un preu elevat i significa una inversió que retrau a molts modestos propietaris. Llavors, sí, hi ha algun gran tenidor, i hi ha algun especulador. Però aquest no és el principal problema, ni que la demagògia política es dediqui a criminalitzar tots els propietaris tractant-los d’especuladors. I si no fa distincions, és perquè de cop s’acabaria la demagògia.
I, si l’oferta baixa, els preus augmenten. I més, si en termes comparatius, els preus a Terrassa encara són més baixos que a la resta de pobles i ciutats de l’entorn, que pateixen els mateixos mals però més accentuats. De manera que una aparent bona notícia, que Terrassa és la primera opció de lloguer, en el fons i a la llarga és dolenta, perquè els preus seguiran augmentant i els buscadors de pis a Terrassa hauran d’anar-se’n ben frustrats per no haver trobat allò que buscaven.
Un expert economista, d’esquerres i amb càrrecs a ERC, Miquel Puig Raposo, ho està explicant molt bé en els seus darrers articles. Si la demanada de lloguer segueix creixent més que la capacitat de construcció de nou habitatge de lloguer i de posar-ne al mercat, els preus seguiran augmentant. I si la demanada creix és per diverses raons. Una, per l’envelliment de la població. Dues, pels nous estils de vida en què a cada habitatge ja no viuen famílies tradicionals de quatre persones, sinó que cada vegada més es redueix el nombre de persones per llar. Actualment, a Catalunya hi ha aproximadament un 60% de llars amb només una o dues persones. Les unipersonals el 2021 ja eren el 27%. Imagineu ara!
Tercera raó, la demanada creix perquè abunden els usos transitoris d’habitatge per la necessitat, com a Terrassa, de pisos per a estudiants o per a treballadors estrangers d’alt nivell. Quatre, per l’expulsió de ciutadans de les grans ciutats cap a zones interiors. Cinc -aquí a Terrassa potser menys- pel turisme. I sis, per l’arribada constant d’immigració sigui estrangera o espanyola.
Passa que sovint perdem de vista el panorama en conjunt. “Ja som la tercera ciutat del país i hem passat per davant de Badalona!”. Grans titulars! Que bé!Celebrem créixer com a ciutat universitària... però obviem quines conseqüències tindrà en l’habitatge. Seria bo saber quants estudiants viuen en habitacions rellogades i a quin preu, una realitat que en general s’escapa del control públic. Celebrem que hi hagi noves promocions immobiliàries... sense haver pogut construir alhora els serveis públics que faran falta. I no és que no es pugui calcular: de fet, només cal veure la proliferació de nous supermercats per entendre que hi ha qui se sap anticipar a les necessitats futures. Per què no es fa amb les escoles, els centres sanitaris, els serveis d’atenció a la dependència, o la demanda de mobilitat i transport públic? Cal recordar qui es queda els recursos públics que ens correspondrien la riquesa que creem?
Fa poc, aquí mateix, em demanava on havien anat a parar -realment, no de manera fictícia- els 2.739 empadronats nous del 2025. I com s’ho havien fet amb menys contractes de lloguer signats, i a sobre més cars. Tot un misteri.