L’Ajuntament de Terrassa té un “fons de contingència” per a imprevistos. I enguany ja s’ha esgotat. Però resulta que l’oposició critica el govern per no haver estat prou “previsors”. És que es pot preveure l’imprevist?
Doni per fet el lector que cada vegada entenc menys les lògiques del discurs polític. O dit d’una altra manera, que per entendre-les hauria de fer uns judicis d’intencions que no puc contrastar, i que prefereixo guardar-me’ls. Aquest és un cas si es vol menor, però d’una obvietat que tomba. El pressupost de l’Ajuntament d’enguany, aprovat gràcies a l’abstenció d’ERC i PSC, va incloure un fons de contingència per a imprevistos d’un milió d’euros, superior a anys anteriors. Però com que ha plogut molt i en alguns llocs el clavegueram ha cedit, el pressupost s’ha esgotat. De manera que ha calgut aprovar un suplement de crèdit de 310.716 euros, que ningú no pot assegurar, tampoc, que sigui suficient per acabar l’any.
Ara bé: a la Comissió de Serveis Generals de fa deu dies, l’oposició d’ERC i el PSC van coincidir a acusar l’equip de govern de “manca de previsió”. Encara més: el regidor socialista diu que els recursos urgents a la via pública “eren molt previsibles”. De veritat? Eren previsibles, i molt previsibles, els imprevistos? Sabia Javi García que s’enfonsaria el clavegueram a Josep Trueta, l’Onze de Setembre o l’Avinguda Jacquard? És visionària, l’oposició? I si no és visionària, què volen dir quan denuncien la manca de previsió davant dels imprevistos?
Ja sé que tot plegat té una importància menor. I és menor perquè és merament retòrica. No tant, és clar, pels afectats a qui calia donar una resposta urgent. Però des del punt de vista polític, dubto que la crítica de l’oposició faci trontollar el govern de Tot per Terrassa i Junts. De manera que l’únic que vull subratllar és aquesta dimensió buida de la retòrica política, que obliga tothom a fer el seu paper, per no dir el paperot. I per tal que ningú no llegeixi aquestes ratlles en clau partidista, tinc el convenciment que si s’intercanviessin els papers, és a dir, que l’oposició fos al govern i el govern a l’oposició, també s’intercanviarien els discursos. Imagino perfectament un govern de PSC i ERC aprovant un pressupost d’imprevistos, esgotant-lo a mig any, i Tot per Terrassa i Junts acusant-los de poc previsors. És això el que lamento.
Ara mateix, els partits centrals pateixen una profunda desconfiança del ciutadà, i els prenen la cartera partits extrems que tenen discursos populistes i demagògics fàcils d’empassar. Òbviament, si aquests mai arribessin a governar, tampoc podrien fer previsions sobre els imprevistos. Però això no és un consol. El que caldria demanar és que els partits diguem-ne seriosos fossin més consistents en els seus discursos, menys previsibles en les seves crítiques, més de fiar en les seves propostes, més documentats en els seus arguments. Hi hauria d’haver més veritat en la controvèrsia política, i menys càlcul electoral. Particularment, quan el càlcul electoral ni tan sols arriba al ciutadà.
Per què, algú pensa realment que l’esgotament dels fons de contingència -que la majoria de ciutadans no sap ni que existeix ni què significa-, o que la greu “imprevisió molt previsible davant de l’imprevist”, preocupa ningú? “Ningú”, és clar, més enllà dels lectors atents -i una mica obsessius- amb la política local que explica el Diari de Terrassa. Així doncs, si això no és rellevant, ni significatiu, ni porta enlloc... per què discuteixen? I aquí és on, lamentablement, els judicis d’intencions comencen a ocupar el lloc dels fets objectivables.
Calen vacances, i com que s’acosten eleccions, que s’aprofitin per reflexionar. Que després tot són plors i llàgrimes.