Aquests dies, Javier Barrio, marit de Carmen de Santa Ana, una de les víctimes de l’accident ferroviari de l’entorn d’Urda, ha pronunciat unes paraules que haurien de quedar gravades en la consciència de tota una societat.
Enmig del dolor de perdre la seva dona, enmig d’una tragèdia que no necessita més explicacions que el respecte, va denunciar el que va anomenar “el capitalisme de les presses, d’aquest món boig”. Aquestes paraules de Javier Barrio ens haurien de fer aturar. No només pel dolor que hi ha al darrere, sinó perquè expressen una realitat que massa sovint preferim no mirar: estem vivint tan de pressa que correm el risc de deixar de viure. Ens hem acostumat a córrer. A treballar, a produir, a facturar, a arribar, a demostrar, a tenir més. Més diners, més prestigi, més reconeixement, més possessions. I, mentre perseguim aquesta carrera, anem deixant pel camí allò que no es pot comprar: el temps, la tranquil·litat, les converses, les abraçades, la família, els amics i la possibilitat de gaudir de les petites coses.
Hem convertit l’èxit en una competició permanent. Sembla que sempre hàgim de demostrar alguna cosa, que mai no sigui suficient, que descansar sigui perdre el temps i que estar ocupats sigui una prova de valor. Ens han ensenyat a mirar el que tenim, però no sempre a valorar el que som. A comparar-nos amb els altres, però no a preguntar-nos si la vida que estem construint és realment la vida que volem viure. Ens han fet creure que tenir una vida plena és tenir una vida plena de coses, quan potser el que necessitem és una vida plena de moments. I aquí és on es troba el gran error. Treballem per viure, però acabem vivint per treballar. Volem tenir diners per gaudir de la vida, però sovint no tenim temps per gaudir-la. Acumulem compromisos, responsabilitats i objectius, mentre la vida real passa davant nostre sense demanar permís.
Passem anys pensant que quan arribem a una determinada situació econòmica, quan acabem aquell projecte, quan aconseguim aquella feina o quan tinguem més estabilitat, aleshores sí, començarem a viure amb calma. Però sempre apareix una nova necessitat, una nova exigència, un nou objectiu. I així, sense adonar-nos-en, convertim el futur en una promesa permanent i el present en una obligació. No es tracta de renunciar a l’ambició, ni de negar la importància dels diners. Es tracta de no confondre el que necessitem per viure amb allò que ens està impedint viure. De preguntar-nos si tot aquest esforç ens acosta a la felicitat o simplement ens manté atrapats en una roda que no sabem quan ni com aturar.
Perquè els diners són necessaris. Ens permeten tenir una casa, alimentar-nos, cuidar els nostres, afrontar dificultats i viure amb dignitat. Però una cosa és necessitar diners per viure, necessitat bàsica, i una altra de molt diferent és convertir els diners en la raó de la nostra vida. Quan el preu de tenir més és deixar de tenir temps, potser hauríem de revisar què considerem una vida d’èxit. No podem continuar confonent el valor d’una persona amb el seu càrrec, el seu compte bancari, la seva agenda o la quantitat de coses que ha aconseguit. No som més importants perquè guanyem més. No som més feliços perquè tenim més. I no som menys valuosos perquè decidim aturar-nos, descansar o dedicar temps a allò que realment ens importa.
La vida no és només arribar a final de mes, aconseguir una determinada posició o tenir una casa més gran. La vida és aquella conversa que no tenim pressa per acabar. És caminar sense mirar el rellotge. És compartir un cafè. És escoltar algú de veritat. És poder mirar les persones que estimem i sentir que hi som, que no estem físicament presents, però mentalment desapareguts, pensant en la feina, en els diners o en allò que encara ens queda per fer.
La vida és poder estar amb els nostres fills sense tenir el cap en una reunió. És escoltar els nostres pares sense mirar constantment el mòbil. És compartir una estona amb la parella sense que el cansament i les preocupacions ens impedeixin connectar. És tenir la possibilitat de fer una passejada, de parlar, de riure, de no fer absolutament res i no sentir que estem perdent el temps. Quants moments importants estem perdent mentre perseguim una vida que, suposadament, ens hauria de fer feliços? Quantes vegades hem dit “no tinc temps” a una persona que estimem, però hem trobat temps per a una feina que podia esperar? Quantes vegades hem ajornat una conversa, una visita o una trobada perquè teníem massa coses a fer? Quantes vegades hem arribat a casa amb el cos present, però amb el cap encara treballant?
I el que és més preocupant és que ens hi acostumem. Ens acostumem a viure cansats, a estar permanentment pendents de les obligacions, a no tenir espais per respirar. Ens acostumem a pensar que això és normal, que així funciona el món, que no hi ha alternativa. El problema no és que ens falti temps. El problema és que hem acceptat una manera de viure que ens el roba.
Una societat que premia la productivitat, però no sempre la humanitat; que celebra l’èxit, però no pregunta quin preu personal ha tingut; que ens exigeix estar disponibles per a tothom, mentre cada vegada ens costa més estar disponibles per a nosaltres mateixos. Vivim en una cultura que ens empeny a fer, a aconseguir, a consumir, a competir. I sembla que si no estem produint alguna cosa, no estiguem fent res important. Però hi ha moments que no produeixen diners, ni resultats, ni reconeixement, i que són precisament els moments que donen sentit a la nostra existència. I això també passa a les empreses, a les institucions i a les famílies. No podem continuar parlant de benestar mentre normalitzem l’esgotament. No podem demanar compromís a les persones si no som capaços de respectar el seu temps, la seva dignitat i la seva vida. No podem construir equips saludables si l’única cosa que importa és arribar als resultats, independentment de com hi arribem. El benestar no és un discurs: és una manera d’organitzar la vida i de tractar les persones.
Les empreses necessiten resultats, sí. Però també necessiten persones que puguin viure, descansar, tenir família, cuidar-se i arribar a casa sense sentir que han deixat la seva vida a la porta de la feina. Les persones no són màquines de producció. No podem exigir-los que ho donin tot cada dia i després sorprendre’ns quan estan esgotades, desmotivades o emocionalment desconnectades.
I nosaltres, individualment, també hem de tenir el valor de revisar les nostres prioritats. Perquè no tot depèn del sistema, ni de les empreses, ni de les obligacions. També depèn de les decisions que prenem cada dia, de les coses que acceptem, de les que perseguim i de les que no ens atrevim a deixar anar. Potser necessitem aprendre a dir que no. A no estar sempre disponibles. A no respondre immediatament cada missatge. A no convertir cada estona lliure en una nova tasca. A deixar de sentir culpa quan decidim descansar. A entendre que no hem de justificar permanentment el nostre dret a tenir una vida. No podem esperar que la vida ens deixi temps. Hem de començar a decidir què fem amb el temps que tenim.
Necessitem una revolució. Però no una revolució de més velocitat, més tecnologia o més consum. Necessitem una revolució de valors. Aprendre a dir que no. Deixar de competir per demostrar qui té més. Recuperar el valor de la calma, de la presència, de les relacions i de les coses que no tenen preu.
Una revolució que ens permeti entendre que l’èxit no és només arribar més lluny, sinó arribar-hi sense perdre’ns. Que la riquesa no és únicament allò que tenim al banc, sinó també les persones que tenim al costat.
Necessitem una vida amb sentit. Amb persones. Amb calma. Amb temps. Una vida en què l’èxit no sigui arribar més lluny que els altres, sinó poder mirar enrere i sentir que no ens hem perdut pel camí. Vull que deixem de viure amb la sensació que sempre ens falta alguna cosa. Que aprenguem a valorar el que tenim abans que desaparegui. Que no esperem una malaltia, una pèrdua o una desgràcia per entendre que el temps compartit és molt més important que moltes de les coses per les quals ens preocupem.
Les paraules de Javier Barrio ens haurien de sacsejar. Perquè ens recorden que la vida no espera que acabem la feina, que aconseguim el reconeixement o que tinguem tots els comptes resolts. La vida passa ara i es pot perdre en una via del tren en 6 segons.
Perquè la vida no és una merda. La merda és haver arribat a creure que aquest èmfasi desbocat pel i jo més és la manera normal de viure-la.