Quan parlem de competitivitat industrial, acostumem a pensar en inversió, innovació, tecnologia i creixement empresarial. Però sovint oblidem una qüestió fonamental: la competitivitat de les nostres empreses no només determina el futur de l’economia, sinó també la capacitat de sostenir la nostra societat del benestar.
Hi ha dades que ens haurien de fer reflexionar. A Catalunya hem passat de 4,13 persones actives per cada jubilat l’any 2010 a només 2,5 el 2025. I les projeccions apunten que aquesta proporció continuarà disminuint fins a situar-se en 1,6 l’any 2050.
No és una qüestió menor. Tenim una població cada vegada més envellida, una natalitat molt baixa i unes necessitats creixents de finançament de les pensions, la sanitat i els serveis públics. En definitiva, cada vegada menys persones hauran de contribuir a sostenir unes necessitats socials més grans.
Davant d’aquesta realitat, el debat sobre el mercat laboral no es pot limitar a quants llocs de treball som capaços de crear. També ens hem de preguntar quin tipus d’ocupació generem, quina productivitat té i quin valor aporta a la nostra economia.
Des de la Cecot ho hem analitzat recentment en el document Cap a un mercat laboral sostenible. La conclusió és clara: si volem preservar el nostre model de benestar, necessitem una economia més productiva, amb empreses que generin més valor afegit i llocs de treball qualificats i ben remunerats. Perquè millors salaris i més productivitat també signifiquen més capacitat de generar ingressos fiscals i cotitzacions socials. I aquí la indústria té un paper determinant.
Catalunya disposa d’un teixit industrial amb capacitat, coneixement i tradició. Però no podem donar per fet que aquesta fortalesa es mantindrà sense una aposta decidida per la competitivitat. Cal facilitar la inversió productiva, accelerar la digitalització, incorporar noves tecnologies i ajudar especialment les pimes a guanyar dimensió i productivitat.
El talent és una altra peça essencial. No podem aspirar a una indústria més competitiva si les empreses no troben professionals qualificats. Cal reforçar la formació professional, la formació dual i la capacitació contínua, però sobretot garantir que la formació respongui a les necessitats reals del teixit productiu.
També cal revisar l’entorn en què operen les empreses. No sembla raonable exigir-los més inversió, innovació i capacitat de creixement mentre continuen afrontant traves administratives, incertesa reguladora i dificultats per desenvolupar nous projectes. La competitivitat també depèn de les decisions de les administracions.
La competitivitat empresarial i el benestar social no són objectius contraposats. Al contrari, es necessiten mútuament. Una economia amb empreses més productives, més competitives i capaces de generar millors salaris és també una economia amb més recursos per finançar els serveis públics.
Defensar la indústria no és només defensar les empreses. És defensar els llocs de treball, les oportunitats de les pròximes generacions i la sostenibilitat de la nostra societat del benestar.