Fa gairebé vuit anys, Terrassa va viure un moment d’esperança. Després de 40 anys de governs socialistes, molta gent va confiar que s’obria una nova etapa.
Que la ciutat podia recuperar l’ambició, deixar enrere les inèrcies d’un model esgotat i tornar a pensar en gran. Jordi Ballart va saber representar aquella il·lusió. I Esquerra Republicana hi vam creure, vam contribuir a fer possible el canvi i vam assumir responsabilitats de govern per impulsar-lo. No volíem simplement canviar un nom per un altre. Volíem fer avançar Terrassa.
Avui, gairebé vuit anys després, el govern de Ballart acaba el mandat recorrent al PSC per aprovar l’últim pressupost ordinari. Costa no veure una paradoxa en aquest final de trajecte: l’alcalde que va representar la voluntat de superar 40 anys de governs socialistes acaba trobant en el PSC el suport per donar continuïtat a uns pressupostos que no aborden les reformes estructurals que la ciutat necessita.
Què ha passat pel camí? El problema no és amb qui pacta Ballart, sinó què ha quedat d’aquella voluntat de canvi. Quan vam començar a treballar plegats, compartíem la necessitat de fer una Terrassa més moderna, més ambiciosa i més capaç d’aprofitar tot el seu potencial. Però progressivament aquell impuls transformador s’ha anat apagant. Les decisions valentes han deixat pas a la prudència permanent, als plans de xoc i a les actuacions que resolen urgències sense abordar-ne les causes.
El govern ha fet de “posar la ciutat al dia” el seu principal horitzó polític. Però mantenir els carrers, garantir els serveis públics i cuidar els equipaments és una obligació de qualsevol ajuntament. No pot ser l’única ambició d’una ciutat de prop de 236.000 habitants. I encara menys quan ni tan sols aconseguim resoldre prou bé aquests problemes quotidians.
Els pressupostos d’aquest any en són un exemple. Terrassa disposarà de 283,5 milions d’euros, però només uns 11,5 milions es destinaran a inversió municipal directa. No es tracta de negar que hi hagi coses positives, sinó de constatar que fa massa anys que intentem encaixar les necessitats d’una ciutat cada vegada més gran en uns pressupostos als quals se’ls veuen totes les costures. Ens hem acostumat a gestionar les limitacions en lloc de preguntar-nos com les podem superar.
I hi ha decisions que demostren que no tot és una qüestió de diners. El nou Pla Local d’Habitatge estableix que necessitem invertir molts més diners anuals en habitatge públic –parlàvem de 3 milions d’euros–, però el pressupost només hi destina 900.000 euros. Si hi havia marge per garantir una inversió més ambiciosa, per què Tot per Terrassa i el PSC no han volgut fer-ho? Com podem dir que l’habitatge és una prioritat si, quan arriba el moment de posar-hi recursos, no ho fem? Les prioritats no es mesuren només en discursos i plans aprovats. Es mesuren en decisions.
Terrassa ha guanyat uns 60.000 habitants en els darrers 25 anys, però no hem convertit prou aquest creixement en prosperitat. Tenim menys ocupació industrial que fa un quart de segle, uns preus de l’habitatge que dificulten l’emancipació dels joves i barris que necessiten inversions. Correm el risc de convertir-nos progressivament en un dormitori de Barcelona. Tenim més habitants, però no necessàriament més oportunitats.
I això és especialment frustrant perquè Terrassa té unes possibilitats extraordinàries. Som una ciutat amb una història industrial que ha sigut motor del país, amb universitats, centres de coneixement, talent, el Parc Audiovisual i un teixit associatiu i cultural extraordinari. Podem ser una capital industrial, tecnològica, universitària i cultural de referència. Podem crear llocs de treball de qualitat i fer que créixer signifiqui viure millor. Però necessitem un projecte que connecti totes aquestes fortaleses. Cal prendre decisions. Cal liderar.
I aquí és on nosaltres volem situar-nos. No volem fer política des de la queixa ni limitar-nos a assenyalar allò que no funciona. Volem treballar en positiu per Terrassa. Però treballar en positiu no és conformar-se ni aplaudir uns pressupostos perquè són una mica més grans que els de l’any anterior. És no resignar-se i creure que la ciutat pot fer molt més. És tenir la màxima ambició, proposar alternatives i exigir-nos estar a l’altura del potencial de la ciutat.
El que és més decebedor d’aquests 8 anys no és que no s’hagi fet res. Seria injust afirmar-ho. S’han fet coses importants, i ERC també n’hem estat protagonistes. El que és més decebedor és constatar que aquell canvi que havia de portar Terrassa molt més enllà no ha culminat. Que hem tornat a una política que gestiona el present sense atrevir-se prou a construir el futur. Per això l’acord pressupostari amb el PSC té un simbolisme evident: no representa un canvi de rumb, sinó una nova manera de sostenir una continuïtat que Terrassa havia volgut superar.
No ho dic des de la nostàlgia, sinó des de la convicció que Terrassa no es pot permetre perdre més anys. Els nostres fills i filles necessiten una ciutat on puguin emancipar-se, trobar feina de qualitat i viure en barris cuidats, verds i plens de vida. Terrassa no està condemnada a tornar sempre al punt de partida. Tenim talent, capacitats i oportunitats extraordinàries. I nosaltres hi serem sempre, per empènyer. Per fugir del conformisme.
Fa 8 anys Ballart va representar l’esperança de canviar Terrassa. Avui ha perdut la il·lusió de liderar aquell canvi. Però Terrassa encara té tot el futur al davant. Només cal recuperar una cosa que mai no hauríem d’haver perdut: l’ambició de construir-lo.