L’any 2011, l’escenari a l’àrea d’Habitatge era desolador. La societat municipal d’habitatge estava col·lapsada per un deute de més de 150 milions d’euros. Les retallades havien esdevingut la tònica general a totes les administracions i l’esclat de la bombolla immobiliària tenia conseqüències devastadores sobre les empreses i, sobretot, sobre les famílies.
Davant d’aquella situació, vam prendre una decisió innegociable: no vendre ni un sol habitatge del patrimoni públic. Vam eixugar el deute, vam salvar l’empresa municipal i vam prohibir per sempre la venda d’habitatge públic.
Vam crear el servei de mediació per prevenir la pèrdua de l’habitatge, vam sancionar els especuladors i vam situar les persones al centre de tota l’acció de govern. Fins i tot vaig arribar a plegar com a regidora per qüestions vinculades a l’habitatge, abans de tornar-hi.
Mesures estructurals sense oblidar les urgències. Avui tenim en marxa més de 1.000 habitatges de protecció oficial (HPO) de lloguer assequible, adreçats a joves, famílies, gent gran i víctimes de violència masclista. Hem aconseguit més de 115 milions d’euros en inversió en habitatge i captar recursos dels fons Next Generation. És a dir, treballem amb mesures estructurals sense perdre de vista les urgències.
El rostre humà de l’emergència. Des de la creació de l’Oficina d’Intermediació Hipotecària i d’Endeutament per Lloguer (OFIMEH-LL), l’any 2012, he vist de prop el patiment i l’angoixa de milers de veïnes i veïns: més de 10.000 persones.
Hem atès joves que volien emancipar-se, mares soles amb la por de patir un desnonament imminent i persones grans que no podien fer front al lloguer. I mai no hem perdut ni un gram d’empatia.
Mediar per intentar aturar més de 20 desnonaments cada setmana no és un indicador fred. Són històries humanes, amb noms i cognoms, i amb una dignitat que tenim el deure de protegir. Creieu-me: n’hem vist el patiment de prop. I els equips que han acompanyat aquestes persones ho porten a la memòria. Perquè darrere de cada expedient hi ha una vida, una família i una història que no s’oblida.
Fa unes setmanes, la Mari Carmen, qui més impuls ha donat a una convicció que resumeix tot el sentit de la nostra feina: l’habitatge no pot ser mai una mercaderia al servei de l’especulació, sinó un dret sagrat que hem de garantir a tots els veïns i veïnes de Terrassa i del món.
Avui podem dir que, en el darrer ple municipal, el del mes d’octubre, hem aprovat definitivament el Pla Local d’Habitatge 2026-2031. És el resultat de no haver-nos rendit mai. Perquè aquest Pla no és un simple tràmit burocràtic: és l’aval a un model de ciutat.
Hem escoltat tothom. Hem fet més de 48 trobades i hem incorporat més del 90% de les al·legacions presentades per la ciutadania, les plataformes —que van al·legar de manera conjunta— i els grups polítics. Tot plegat ha estat possible gràcies a l’enorme rigor i dedicació dels equips tècnics dels Serveis d’Habitatge, d’Habitatge Terrassa, empresa municipal, i de Polítiques Socials.
La Mesa d’Emergències, el repte que pesa. Però no tot són bones notícies. La realitat que més em fa patir i que em demana més sacrifici és la Mesa d’Emergències. Darrere de cada expedient hi ha una situació límit.
Eines normatives com el Reial decret llei 29/2026 que ens donen suport legal, però caldrà veure com s’apliquen. Mentrestant, el nostre compromís és mobilitzar tots els recursos disponibles per donar una resposta digna a les persones que més ho necessiten.
El Pla Local d’Habitatge mobilitzarà milions d’euros per protegir el dret a l’habitatge, ampliar el parc de lloguer assequible, combatre l’exclusió residencial i impulsar la rehabilitació. Tot plegat, amb l’objectiu d’assolir els 4.994 habitatges socials i assequibles l’any 2031. No és un sostre, sinó un sòl d’esperança i dignitat per a Terrassa.