A l’estimada Maria Lluïsa Borràs i Estany
Se’m fa difícil ser aquí i intentar dir unes paraules. Voldria transmetre tot allò que les “nenes” sentim ara mateix. Per la meva part una gran tristesa que sento arrapada a la pell. Crec que no soc l’única en sentir-ho així.
La nostra amistat amb la Maria Lluïsa ve de molt lluny. De 75 anys enrere. El grup de les “nenes” ens ha donat força moltes vegades. Una força nascuda de l’amistat. Per aquest motiu, la seva pèrdua ens ha tocat i de quina manera.
Totes sabem com era la Maria Lluïsa. Era l’alegria personificada, optimista, i molt valenta davant de la malaltia. Quan hi parlaves, al llarg dels darrers anys, et transmetia una força extraordinària. Jo l’hi deia. “Voldria tenir aquesta força i aquesta alegria que tens. T’envejo”.
Era l’organitzadora general de les nostres festes i trobades. Que si simulava una classe de la Puríssima i et posava la banda, et treia punts de conducta o bé et posava al “cuadro de honor”. A Granada ens va organitzar una disfressada general de “faralaes” i així vam sortir pels carrers! Animava el galliner. Produïa un bé de deu de rialles.
Aquests darrers anys l’hem trobada a faltar. Ja no ha pogut venir a les nostres darreres trobades, a les nostres sortides, als nostres esmorzars. Justament fa quatre anys que va morir l’Elvireta. Ella sempre li deia així. Encara l’hi sento la veu. Sabem que totes les “nenes” estem a primera fila. Anirem caient una rere l’altra. És llei de vida. Jo espero poder-nos retrobar totes en una altra vida i continuar les nostres rialles perdudes, les nostres xerrades i sobretot la nostra amistat.
Elvira i Glòria, ja ve la Maria Lluïsa. Apa, entre les tres aneu preparant-nos l’inexorable camí i la nova llar, que ja anem venint. I que Déu us hi ajudi.
Maria Lluïsa. Sempre et portarem al cor. Et trobarem molt a faltar.dels nostres cors. Que des de la llum ens acompanyi!
Montserrat Busquet i Duran
Estimada companya Maria Lluïsa
Fent memòria recordo el dia 1 de setembre del 1981, data en la qual començaven els preparatius del curs escolar a l’escola Graduada Mixta d’Ullastrell, quatre mestres que vam arribar per primera vegada: la Dolors Dalmau, la Rosa Maria Comelles, tu i jo. Tots teníem dos cursos, menys tu que en tenies tres: P-5, 1r i 2n d’EGB, i comptaves amb l’ajut d’una noia del poble, l’Elena Puig. Les aules estaven repartides entre l’escola i els locals parroquials. Eren aules modestes però força boniques.
El mes d’octubre rebíem l’autorització per fer les classes en català a 1r d’EGB, i a partir d’aquí anar incorporant un curs més cada any. De Parvulari ni se’n parlava perquè no era obligatori. Nosaltres, com altres escoles, vam decidir fer les classes en català a tots els nivells aquell curs. Teníem el repte d’acollir tota una comunitat escolar nova per a tots nosaltres amb pocs recursos de tot tipus. Malgrat aquesta situació el que predominava entre nosaltres era millorar, millorar i millorar...
Calia assolir tots els objectius:
Aconseguir un mestre més per tal d’atendre millor els alumnes.
Potenciar la gestió administrativa i pedagògica.
Iniciar contactes amb el Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament per aconseguir més recursos.
Treballar amb la llavors anomenada APA per unir esforços.
Després de les classes ens reuníem per tal d’aconseguir aquests objectius.
Al cap de dos cursos s’incorporaren a l’Equip dos nous mestres el Josep Aparicio i la Carme Cornet que es van implicar en el projecte iniciat.
La Maria Lluïsa sempre va estar compromesa en la tasca de l’aula i en els objectius generals de l’escola. Estimava la feina amb passió, el país, la llengua, l’art en general...
Treballava de valent per recuperar les festes populars, entre elles cal destacar la Serralavella. A iniciativa d’ella es va canviar el nom de l’escola i es va passar a dir Escola Serralavella. També treballà de valent en l’organització de les Festes Literàries, on tot el poble podia gaudir d’aquesta diada cultural. Després del treball constant de cursos, il·lusions i projectes... un dia, dinant a cal Taiet, ens sorprengué dient-nos que havia decidit canviar de lloc de residència i de treball. Aniria a viure i a treballar al Pallars, allà volia començar una nova etapa de la seva vida amb el seu company, el Quimet.
Avui t’hem acomiadat, però estem segurs que la teva feina de mestra ha contribuït a fer una escola millor al Vallès i al Pallars.
Tecnos. És important veure com s’implicava amb entitats que al seu moment entraven a formar part de la seva vida, ja fos per raons familiars o afinitats personals. No s’ho mirava des de la barrera.
Artur Moncal i Casanovas
Comentari-homilia comiat M. Lluïsa Borràs i Estany
Acomiadem avui la M. Lluïsa?
Acomiadem el seu cos. Només això, el seu cos. La Maria Lluïsa ha estat una dona estimada, una amiga entranyable, una companya de vida fidel.
El dolor per la seva pèrdua és viu, però també ho és la pau que ella mateixa ha sembrat.
La pau que em va transmetre ella mateixa fa ben pocs dies quan els vaig anar a veure.
La M. Lluïsa us deixa un rastre de llum que no s’apaga, perquè qui estima com ella ha estimat, no desapareix: es transforma.
Prenc de nou com ho vaig fer el dia del seu casament amb el Quim unes paraules del llibre El Profeta de Khalil Gibran, quan diu: “La vida i la mort són una mateixa cosa, com el riu i el mar.
I què és morir sinó despullar-se del vestit, com quan deixeu caure el mantell a la porta per entrar despullats i descalços al vent?”
La M. Lluïsa ha entrat al vent de Déu.
I ho ha fet com vivia: amb serenor, amb lucidesa, amb aquella voluntat tan seva de deixar-ho tot ben fet, ben lligat, ben beneït.
Fa pocs dies vaig saber que havia entrat en cures pal·liatives. L’endemà mateix vaig baixar a veure-la. I encara em ressona el seu somriure sorprès quan vaig obrir la porta, la seva mirada plena de llum. Vam parlar de tot el viscut, de la vida compartida amb en Quim, del camí fet junts a Montardit, de la vinculació profunda a Sort i a l’ermita d’Arboló, d’aquell dia tan especial en què els vaig casar: era el meu primer casament.
Aquell matí, vaig portar-los la comunió. Només vaig agafar una hòstia, una forma, però com aquell pa que han partit tota la vida va ser mitja per la M. Lluïsa, mitja per en Quim. Un gest senzill, però carregat de significat. Així han viscut: compartint-ho tot, l’amor, les proves, la fe. I també la mort.
També els vaig portar una ampolleta d’aigua de Lourdes. La M. Lluïsa la va obrir de seguida. I amb una tendresa infinita, es van ungir les mans i la cara; l’un a l’altre. Ella i el Quim. Quin moment més especial va ser per mi. Un gest de benedicció. De comiat. De santedat quotidiana. Un últim acte d’amor.
Ella ja ho tenia tot dat i beneït. No hi havia por, només pau.
I en aquesta pau ens hi acollim avui tots plegats.
Jesús ens ha dit a l’evangeli que hem llegit: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A la casa del meu Pare hi ha lloc per a tots... ¿Si no hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
Aquestes paraules que Jesús adreça als seus deixebles la vigília de la Passió són també per a nosaltres avui.
No són paraules abstractes, sinó promeses concretes. Jesús no ens evita el pas per la mort, però ens assegura que no hi estem sols.
Ell mateix ha obert el camí. I ens hi espera.
Estem segurs que la M. Lluïsa ha arribat a aquest lloc preparat per a ella.
Un lloc on l’amor no s’acaba, on les llàgrimes s’eixuguen, on tot és plenitud.
Acaba Jesús dient a l’evangeli: “Jo soc el camí, la veritat i la vida”.
Ens està revelant que el nostre destí no és un lloc, sinó una trobada.
Una trobada amb Ell, que ens estima.
I sabem, per la fe, que la M. Lluïsa ha fet aquest darrer pas guiada per aquest camí.
Amb la confiança de qui sap que l’estan esperant.
La casa del Pare no és un somni futur: és el lloc on la vida troba el seu sentit.
I la M. Lluïsa, que ha viscut estimant, compartint, cuidant i donant pau, ha estat tota la vida en camí cap a aquest lloc preparat per a ella.
I mentre nosaltres restem en aquest marge del riu, recordem que la vida no s’ha trencat: s’ha transformat.
Com deia Gibran, “Quan el riu arriba al mar, no deixa d’existir. Simplement, es fon amb l’infinit.”
Que la M. Lluïsa reposi en l’amor infinit de Déu.
Que el Quim i tots vosaltres, família i amics, trobeu consol en el record, i en la certesa que res del que és viscut amb amor es perd.
Josep Montoya, diaca bisbat d’Urgell
24 de juliol del 2025