Permeteu-me que faci una confessió: soc dels que suspèn la incredulitat doblement quan vaig al cine, quan em miro una pel·li o un capítol a la tauleta o quan llegeixo ciència-ficció, solet a casa un diumenge a la tarda d’aquest hivern que ha fet un temps de gossos, tapadet amb una manta i una tassa de xocolata calenta fumejant.
Des de la mis Poques coses menors, com un llibre que fa volar la imaginació traslladant-te al futur o com un film que et transporta a altres planetes, són més plaents; potser seria comparable al primer glop de cervesa o a l’olor de cafè dels matins quan em llevo amb tu…
La ciència-ficció és un gènere amb multitud de subgèneres que es ramifiquen com un fractal: space opera, distopies, ciberpunk, steampunk, postapocalíptic, retrofuturisme, superherois, ucronia, afrofuturisme… Va tenir la seva època gloriosa en el període d’entreguerres, en el gènere “pulp” nord americà i a la postguerra, i va passar una etapa per oblidar als anys seixanta (algú recorda “Barbarella”?) fins que “2001: Una odissea de l’espai” (1968) va donar prestigi intel·lectual al gènere i “Star Wars. Una nova esperança” (1977) el va convertir en mainstream, obrint una nova etapa per a la ciència-ficció tant als cinemes com a les llibreries.
Aquesta nova etapa daurada, que va confluir amb la postmodernitat, va implicar democratitzar el debat sobre els perills de la tecnologia que ja es començaven a notar en el medi ambient, fins al punt que el Club de Roma va publicar l’informe “Els límits del creixement” (1972), en què avisava que si el sistema productiu continuava consumint recursos al ritme de finals dels 60 i principis dels 70, cap al 2070 el planeta no tindria la capacitat de regenerar-se. Mentre que films com “La taronja mecànica” (1971) i” La fuga de Logan” (1976) projectaven possibles distopies futuristes, Donatella Meadows (redactora en cap de l’informe) feia previsions realistes a un segle vista que en la meitat del temps ja s’estan complint. Ho podem veure en la nova guerra, que pretén desviar l’atenció de la inflació nord-americana amb el control dels fluxos internacionals de petroli, que està donant sortida als dipòsits d’armament acumulat pel Pentàgon, que el complex industrial tecnològic gestiona des del final de la Segona Guerra Mundial i que el president Eisenhower va destapar en el seu discurs de comiat. Una guerra il·legal d’un president fatxenda que vol continuar robant els entrepans dels nens del pati per distreure l’opinió pública de l’Informe Epstein, un altre informe real i que esparvera que no sigui ficció.
A l’estrena de la versió cinematogràfica del “Dune” (1984), que va dirigir David Lynch hi vam anar en família, com fèiem gairebé cada diumenge dels vuitanta. Vam anar al cinema Barceló, el que hi havia davant del teatre Tívoli. Va ser un sotrac per un marrec de nou anys veure la Sean Young i el Kyle MacLachlan passats per un filtre terrós, venerats per tres cucs gegantins i amb la banda sonora onírica del grup Toto de fons que intensificava la potència psicodèlica de l’espècia melange, que obria la ment com LSD ho havia fet els anys seixanta quan Herbert va escriure l’obra. I pocs anys després va venir la lectura: soc de la generació que va créixer als anys vuitanta i noranta llegint la saga de “Dune” i “El Senyor del Anells”, amb fruïció i entrant en els seus mons imaginats, més reals que el món que se’ns explicava a les classes d’història. Amb alguns amics compartíem imaginari, com un secret arcaic que ens apropava a una època fora del temps on es dirimia una batalla entre la llum i l’obscuritat, entre l’honradesa i la bondat en contra de la maldat i l’engany, una batalla que semblava ancestral i que ens va mostrar alguns dels viaranys de l’ànima humana. I tot mitjançant la ficció, l’èpica fantàstica de Tolkien i la ciència-ficció de Herbert. “Dune” per a mi, va ser la iniciació a la capacitat infinita de l’ésser humà per destruir i alhora construir el futur amb un personatge com en Paul Atreides, el nou messies, el nou Pau de Tars fundador d’una nova religió a la llunyana, inhòspita i perillosa Arrakis, potser no gaire diferent de la Palestina del s. I dC a excepció dels cucs.
La saga la va continuar el seu fill Brian Herbert en col·laboració amb Kevin J. Anderson a partir de les notes que havia deixat el seu pare, talment Christopher Tolkien va fer en editar el “Silmarillion” i els “Contes inacabats de Númenor i de la Terra Mitjana” a partir de les llibretes de J. R. R. Tolkien.
A mesura que un s’endinsa en el món literari d’un autor i del seu món, se’t genera la necessitat oposada de sortir a buscar els referents reals: investigues l’autor, la seva biografia, les seves fílies i fòbies i els secrets. I va arribar internet i Youtube, que ho van canviar tot. Existeix un versió editada per un fan del film de Lynch, “Dune: The Alternative Edition Redux” (2018), en què va afegir metratge que havia quedat descartat pel director i on es va dedicar, fotograma a fotograma, a pintar els ulls de blau dels “fremen”, els nadius del planeta Arrakis. I els camins d’Internet, que són inescrutables, van portar-me al documental “Jodorowsky’s Dune” dirigit per Frank Pavich en què s’explica l’intent de portar al cine la versió batejada com “el film més gran mai filmat” que va estar preparant el director franco-xilè amb producció de Dino de Laurentiis, qui finalment va contractar David Lynch després de temptar Ridley Scott per evitar que Jodorowsky arruïnés la seva productora. Van quedar vint còpies de d’“storyboard” que s’havien fet servir per presentar el projecte a financers que volguessin deixar-s’hi l’ànima. De la “Bíblia de Dune”, nom amb què es coneix l’exemplar, només hi ha constància que en quedin tres còpies: una en mans de Jodorowsky, una altra en mans del productor Michel Seydoux, i una tercer que Christie’s va subhastar el 2021 i que un fons de criptomonedes va comprar per 3 milions de dòlars, un fons anomenat, aferreu-vos a la cadira, SpiceDAO i que sembla que tenia la intenció de fer realitat el projecte en dibuixos animats.
De tota la feinada que havia fet Jodorowsky, en va sorgir “L’Incal” i “La casta dels Metabarons”, uns dels còmics de ciència-ficció de culte dels 80 amb guió del director i dibuixos de Moebius el primer i de Juan Giménez el segon. Seguim un dia d’aquests.