Intento descriure una inusual vibració viscuda al Cinema Catalunya; aquest ambient de cinefília pura que es respira quan el pati de butaques s’omple de mirades analítiques i llibretes d’apunts. Com a amant del setè art, sé, perfectament, que hi ha pel·lícules que no es miren, es llegeixen.
I existeixen sessions de cinema que tenen l’aroma d’un examen final i la litúrgia d’una missa profana. Entrar a la sala petita del Cinema Catalunya per assistir a aquest joc apassionant de “cine dins el cine” ha estat, per un moment, com visitar les aules de l’ESCAC. La fauna no enganyava: el “target” era clarament l’estudiant de cinema, amb la mirada clavada en el pla seqüència, la innovació i l’esperit que busca la ruptura de la quarta paret.
“Nouvelle Vague” (França, 2025) és la peça que ens ocupa -en VOSE, per descomptat-. No és només un relat, és una autòpsia del rodatge d’aquella fita de 1960 que ho va canviar tot: “À bout de souffle” (‘Al final de l’escapada’), del mestre Jean-Luc Godard.
Assistim a la gènesi del caos, a la improvisació com a mètode i a la llibertat artística com a bandera del cineasta.
El ritual del fum
Més enllà de la tècnica narrativa audiovisual, hi ha un detall que ens colpeja com una bufetada de realitat històrica: el tabac. Fa temps -ho hem vist en altres títols- que s’ha acabat la profilaxi de les pantalles modernes on el fum sembla haver estat esborrat per decret moral. En aquesta cinta es fuma arreu, sense treva ni pausa. És el reflex d’una època infestada de nicotina, en què el fum del Gauloises era tan part del guió com el rostre de Jean-Paul Belmondo o la mirada de Jean Seberg. Un anacronisme fascinant que ens recorda que la “Nouvelle Vague” no es podia entendre sense la boira densa d’una cafeteria parisenca.
Una obligació moral per a Terrassa
Després del visionat d’aquesta pel·lícula, que resulta una proposta interessantíssima i molt recomanable, la conclusió és clara. El Cinema Catalunya, com un dels temples de la cultura local, té ara un deute pendent amb la nostra ciutat. Després d’aquest exercici metanarratiu, és de rebut que es programi el clàssic original. Cita obligatòria: “Al final de l’escapada” (Jean-Luc Godard, 1960). Format: versió original subtitulada (VOSE). Com ha de ser. És el moment que els estudiants -i els que ja no ho som, però mantenim la curiositat intacta- puguem contrastar la crònica del rodatge amb l’obra acabada. La podríem veure a la pantalla petita en alguna plataforma, però la volem veure a la pantalla gran, en l’esplendor del seu blanc i negre. Aquell film que va ensenyar al món que es podia rodar amb càmera en mà i tallar els plans sense miraments ni ortodòxia.
Ens veiem, doncs, a la platea de la nostra sala de projeccions municipal, sense fum, òbviament, però respirant modernitat cinematogràfica, perquè la “Modernité” és la llibertat absoluta de la càmera. Com deia Godard: “El cinema no és un reflex de la realitat, sinó la realitat d’un reflex”.