Sovint els pares ens entristim en veure els nostres fills esportistes a la banqueta; vivim un sentiment d’impotència terrible quan juguen menys minuts dels que creiem que haurien de jugar.
És una reacció natural i humana que hauríem de saber contrarestar. La nostra naturalesa humana ens llança a protegir els nostres fills quan viuen moments d’adversitat, però l’experiència em diu que probablement ens anirà millor si abracem l’adversitat…
L’adversitat és un regal, de fet Confuci ja pregonava: “Educa els teus fills amb una mica de fam i una mica de fred”, per potenciar la idea que la incomoditat els fa més resilients i forts.
Arribarà lluny aquell esportista que assegut a la banqueta, sol i lluny dels focus del partit, no busqui culpables dels seus pocs minuts sinó que es pregunti què pot fer millor per tenir més protagonisme. Posar el focus en ell mateix serà un exercici de creixement brutal.
I els pares, per acompanyar-lo, no podem eliminar aquests moments de frustració, al contrari, els hem de treballar! Afavorir que busqui conversar amb l’entrenador per saber què ha de fer millor, també reflexionant sobre la idea que l’esforç no ho assegura tot, ja que en l’entorn competitiu a l’esforç també cal sumar-hi una bona execució i, sobretot, tenir en compte que les lliçons més importants que s’emportaran de l’esport no seran les que aprendran amb la medalla d’or penjada al coll ni amb els seus pares exigint a l’entrenador més minuts… L’aprenentatge més potent és aquell que es treu dels mals moments, en les derrotes, a les golejades encaixades o en els moments que tot sembla anar en contra de l’esportista. Aquí és on haurà d’aprendre a preguntar-se: i jo què puc fer millor?
I el rol dels pares és el d’acceptar i entendre que sovint els nostres fills “han de passar una mica de fred i una mica de gana…”.