La investigació més coneguda sobre què diu la gent abans de morir la va fer Bronnie Ware, una infermera de cures pal·liatives australiana que va treballar molts anys amb persones en fase terminal.
Va recollir els pensaments, penediments i reflexions més repetits de persones que sabien que eren a la recta final de la seva vida. Després ho va publicar al llibre “The Top Five Regrets of the Dying”. Els cinc penediments més habituals que explicava la gent eren:
“M’hauria agradat tenir el coratge de viure la vida que jo volia, i no la que els altres esperaven de mi.”
És el penediment més repetit. Moltes persones senten que van viure condicionades per expectatives socials, familiars o laborals.
“M’hauria agradat no haver treballat tant”. Especialment homes de generacions tradicionals. Descobrien que havien sacrificat temps amb família, amistats o vida personal.
“M’hauria agradat haver expressat més els meus sentiments”. Molta gent reconeix que va callar emocions, amor, tristesa o desacords per por o per educació emocional limitada.
“M’hauria agradat haver mantingut el contacte amb els meus amics”.
A la recta final, les relacions autèntiques agafen molt valor.
“M’hauria agradat permetre’m ser més feliç”. Moltes persones descobrien tard que la felicitat també és una decisió i una actitud, no només una circumstància.
Aquestes conclusions després han estat reforçades per professionals de psicologia, medicina pal·liativa i investigadors sobre el sentit de vida, com Elisabeth Kübler-Ross, pionera en l’estudi de la mort i el procés emocional del final de vida.
Hi ha una idea que es repeteix molt en aquests estudis: al final de la vida, la gent acostuma a lamentar més allò que no va fer que no pas els errors que va cometre. I aquí apareix una pregunta que interpel·la tothom profundament: què ens està passant com a societat perquè tanta gent arribi al final del camí amb la sensació d’haver viscut menys del que realment podia haver viscut? Potser la resposta és més dura del que ens agradaria acceptar. Vivim en una època en què gairebé tothom corre, però poca gent sap exactament cap on. Ens hem acostumat a omplir les hores, les agendes i els calendaris mentre anem buidant silenciosament parts essencials de nosaltres mateixos. La societat ens ha ensenyat a rendir, a produir, a competir i a demostrar constantment que podem amb tot. Però gairebé ningú ens ha ensenyat a escoltar-nos, a parar, a entendre què necessitem emocionalment o què dona sentit real a la nostra existència.
Moltes persones passen mitja vida intentant complir expectatives que ni tan sols són seves. Expectatives familiars, laborals, socials o culturals que acaben convertint-se en una mena de presó invisible. I el que és més preocupant és que sovint aquesta renúncia es viu amb aparent normalitat. Ens acostumem tant a funcionar que acabem oblidant què significa sentir-nos realment vius. La gran tragèdia no és morir. La gran tragèdia és arribar al final i descobrir que feia anys que no vivíem amb autenticitat. Perquè la vida no s’apaga de cop. La vida es va apagant lentament cada vegada que ajornem una conversa important, cada vegada que callem el que sentim, cada vegada que preferim encaixar abans que ser nosaltres mateixos. Es va desgastant quan sacrifiquem salut emocional per aparença social, quan convertim el treball en una fugida permanent o quan deixem els somnis aparcats pensant que ja arribarà un altre moment, però la vida no sempre espera. Un dia entenem que hi havia moments aparentment petits que en realitat eren immensos. Aquella tarda amb els fills. Aquella abraçada als pares. Aquell amic que feia temps que no trucàvem. Aquell “t’estimo” que vam pensar, però no vam dir. I aleshores descobrim que la felicitat no acostuma a viure en els grans titulars, sinó en les petites coses quotidianes que sovint ignorem mentre perseguim objectius infinits. Resulta colpidor comprovar que, davant la mort, gairebé tothom acaba parlant del mateix: amor, temps, relacions, emocions i sentit. Ningú demana treballar unes hores més. Ningú lamenta no haver passat més temps pendent del mòbil o de les aparences. El que realment pesa és no haver estimat prou, no haver-se atrevit prou o no haver tingut el coratge de ser fidel a un mateix.
Potser encara hi som a temps. Aquesta és l’esperança que amaguen tots aquests testimonis. Encara hi som a temps de reconciliar-nos amb la nostra vida abans que sigui massa tard. De tornar a prioritzar les persones per damunt de les coses. D’aprendre a dir “no” sense culpa i “t’estimo” sense vergonya. D’entendre que l’èxit sense pau interior acostuma a ser només una forma elegant de buidor. Perquè al final, quan tot cau i només queda el que és essencial, la gran pregunta no serà quant vam aconseguir, sinó quant vam sentir. No serà quantes coses teníem, sinó quantes persones vam estimar de veritat. No serà quina imatge vam projectar, sinó si vam tenir el coratge de viure la vida que realment volíem viure.
...I agafant-me la mà en l’últim minut em va dir: “He fet tot el que volia fer, no pateixis” (viscuda en 1a persona).