Ha mort el senyor Pujals. No he conegut ningú com ell que conegués tants entrellats de la història contemporània de la Terrassa.
Fa anys que em dedico a una altra feina i els temps de la història local em queden molt lluny. Però quan feia d’historiador sempre que tenia un dubte sobre la ciutat, el consultava. Ell amb la seva amabilitat i exquisida educació em contestava sempre. Va ser ell qui em va resoldre, sense dir-m’ho explícitament, algun dels enigmes més importants de la Guerra Civil a Terrassa. Amb el seu somriure, de vegades de complaent bonhomia i de vegades d’explícita ironia, contestava les preguntes i s’escapolia de les incomoditats amb elegància. No perdia mai, ni en la distància curta, un cert sentit institucional. L’experiència li atorgava un criteri que intentava més decantar que imposar.
Agraeixo la seva ajuda en l’elaboració de la història de l’Institut Industrial. Per tradició familiar venia del cor de la tradició industrial tèxtil de Terrassa. M’ajudava a corregir exageracions que una lectura literal dels documents podia comportar. Altres vegades obria perspectives interessants que no podien entreveure’s de la lectura dels documents. El senyor Pujals em posava un context, sempre mesurat, sempre calculant paraules i silencis, però sempre donant respostes o deixant pistes que et permetia trobar la resposta pel teu compte. Havia viscut des de dintre moltes de les institucions de la societat civil terrassenca. En especial les vinculades a la indústria, Institut Industrial i Cecot a la que sempre es va mantenir vinculat.
Es va vincular des de molt aviat a l’activitat municipal. Tot i ser molt jove va acompanyar l’alcalde Ventalló en la seva secretaria, després en els anys seixanta va ser un regidor actiu, i va arribar a ser primer tinent d’alcalde amb l’alcalde Onandia. Va viure el naixement de la Mancomunitat Terrassa – Sabadell. Pujals, fins on jo el vaig conèixer, era una persona amb dos fonaments consistents. Era catòlic i en la seva vida de política municipal representava aquest corrent que sabia conviure amb el règim sense haver de confondre’s amb segons quins excessos. L’Ajuntament de Terrassa des dels anys quaranta fins a finals dels seixanta sempre havia estat dividit entre els de filiació catòlica i els de filiació falangista. Els catòlics d’alguna manera podien representar amb més naturalitat l’herència del vell salisme. Pujals era un terrassenquista de soca-rel. Els recels, les brometes o les suaus invectives amb el que representava Sabadell eren una constant. En la restauració de la Basílica del Sant Esperit o amb la seva tasca a la Fundació Busquets els seus fonaments convergien i esdevenien llegat, era un catòlic compromès i un terrassenc compromès.
Pujals tot s’ho mirava des de la perspectiva del temps que havia viscut i del que havia heretat. Sabia estar bé amb tothom. Va donar suport lleial a tots els presidents de la Cecot i de l’Institut Industrial. Com tothom, va ser fruit del seu temps, però sent un bon defensor de les tradicions, va ser una persona que entenia que calia moure l’agulla i adaptar-se als canvis. Va tenir una vida plena i una vida de gran contribució a la seva ciutat. Crec que som molts els que ens sentim agraïts als mil detalls que ens va regalar. Descansa en pau, senyor Pujals.