El Jardí de la memòria és un bon títol per a projectes creatius de tota mena. Però faré servir la metàfora en un sentit ben diferent: abordar el debat sobre la memòria històrica és, també, ficar-se en un bon jardí del qual se’n pot sortir esgarrinxat.
Sí: el “Jardí de la memòria” és títol de novel·la. De fet, n’hi ha més d’una, romàntiques, històriques o de ciència-ficció. És títol d’una cançó de Lin Cortés. També és el títol d’un projecte escolar de l’Institut Ègara i la FUPAR per honorar les víctimes de la COVID. I encara ens és familiar per la iniciativa de Funerària de Terrassa, a través de la que s’explica la història dels cementiris de Terrassa. Però “ficar-se en un jardí” és també una expressió que, també metafòricament, expressa la idea de posar-se en un bon embolic en el qual és fàcil perdre’s i del qual només se’n pot sortir esgarrapat.
I això és exactament el que passa quan s’entra en la complexa qüestió del “fer memòria” del passat. Primer, com he sostingut en articles anteriors, perquè la memòria és una construcció social que es fa a partir d’una suma de records i també d’oblits necessaris per a donar coherència i sentit a un passat sempre confús i contradictori. Així, la memòria històrica serveix per imaginar -i inventar- un passat consistent amb la perspectiva de qui l’observa en el present i en la direcció del futur a què aspira. En definitiva, és una construcció ideològica i política, al marge del que és la narració del passat, quan es fa Història en majúscules i sense pretendre ajustar-hi comptes.
Que això és així ho demostra bé l’afer que ara ens ocupa. Si els honors i reconeixements que es van donar a Terrassa durant el període franquista ho van ser per una institució política del seu temps, la retirada que demana el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) al govern municipal -per cert, amb significatives absències a la llista de signants de l’article de dijous passat publicat al Diari-, també és de caràcter polític. Si fos un afer merament històric, “científic” com diuen, ho podria fer directament el CEHT encara amb més legitimitat. I de fet, ja ho fa amb les seves recerques històriques posant cada personatge en el seu context i sense haver de recórrer a instàncies polítiques. El combat per la memòria històrica, doncs, és un combat polític, absolutament legítim, si es vol necessari i tot, però que es fa anant més enllà de tota aproximació científica.
En aquest sentit, la proposta “política” del CEHT de retirar tots els honors atorgats en el període franquista 1939-1979 -suposant que efectivament es va acabar el 1979, constatació, d’altra banda, ben poc històrica-, és intel·ligent. Enlloc valorar persona per persona si els mereixia, més val retirar-los tots d’una tacada pel caràcter polític de la institució que els atorgava. Però té un gran problema de fons: com es pot fer memòria esborrant, precisament, el record d’allò que es va ser en un marc polític del qual era impossible escapar i no tenia alternativa? Es fa memòria retirant de la Galeria d’il·lustres als que, efectivament van ser il·lustres, perquè no encaixen amb els esquemes polítics actuals? I suggerir que per restituir honors, que cadascú se’ls demani, això sí que ja seria d’una arbitrarietat tant o pitjor que la d’entrada.
D’altra banda, la proposta de l’actual govern municipal és més problemàtica. És clar que es poden excloure de la llista els personatges que reberen els honors per raons dels seus mèrits esportius, econòmics, culturals o religiosos, entre més. Però, no ens enganyem, la societat de 1939 a 1979 -com totes- era extremadament porosa i separar càrrecs esportius, econòmics, culturals o religiosos del seu marc polític, és un artifici. És com pretendre que ara es donin honors a personatges de temps passats amb criteris que ni ells mateixos haurien pogut valorar fa vuitanta anys. I, per cert, és del gènere còmic que ERC, que dels dos anys que fa de la proposta del CEHT en va passar més d’un i mig al govern –i en posicions especialment fortes–, ara que ja no hi és surti dient que l’actual retard en la resposta és “inadmissible”. Una mica més de memòria -històrica o no-, que no fa tant!
El jardí de la Memòria Històrica és ple d’esbarzers. Cal jutjar el passat amb criteris polítics actuals, és clar. Però és més discutible jutjar les persones anacrònicament, exigint-los uns valors socials que, de seguir-los, haurien acabat executats al “garrote vil”. En qualsevol cas, en un tema tan punxegut és impossible sortir-ne sense fer-s’hi mal. Sigui quina sigui la proposta final. (Vull dir “final”... fins que futures reinterpretacions de la història no vulguin revisar els criteris d’ara).