Una de les dificultats més grans que té la política democràtica, a tots els nivells, és de fer comprensible la complexitat de la gestió de la cosa pública, i de fer accessible un debat entre partits que no sigui merament tacticista.
Em venia al cap aquest pensament escoltant el vídeo del ple extraordinari de l’Ajuntament de Terrassa de dimarts passat del debat sobre l’estat de la ciutat. La meva és una mirada externa, en soc conscient, i per tant desconeixedora d’uns intríngulis del govern municipal que sovint expliquen millor allò que finalment es veu en públic. Penso, per exemple, en qüestions com ara saber per què en sessions tan importants com aquesta, el debat no és sempre liderat pels caps de llista dels partits de l’oposició, sinó pels segons. Mai no saps si interpretar-ho en clau política, com un avís de canvi del futur cap de llista, o simplement personal, com pot ser tenir la grip.
És cert que els discursos tant de l’alcalde Ballart com de la majoria dels partits de l’oposició són de bona qualitat. Els relats, parcialment discrepants, però amb un nucli central comú a l’hora de destacar les principals preocupacions dels terrassencs són tots ben trenats. Però també cal dir que, en voler donar grandària als temes tractats, la major part dels principals problemes assenyalats no depenen directament del mateix govern municipal. Això per no recordar que molts dels dèficits que s’esmenten, igual que els retards i incompliments en molts dels serveis que es reclamen d’altres administracions, ja venen de quan governaven alguns partits que eren o són a l’oposició. No és acceptable fer anàlisis crítiques del moment actual sense assumir les responsabilitats que es tenen del que s’ha fet en els períodes precedents.
Tanmateix, al final, allò que es veu i s’escolta en públic és l’única referència que el ciutadà té per valorar l’acció política de govern i oposició. I el cas és que, després dels discursos consistents, les decisions de votar a favor, en contra o d’abstenir-se en les diverses resolucions que es presenten, són confusos. A vegades sembla que es tracta de no encarar-se a l’opinió pública, com quan es facilita l’aprovació del Pacte de Seguretat. Un tema especialment sensible no tant pels índexs de criminalitat locals, que no són alarmants, sinó per un context que ha creat un clima d’alarma subjectiva que va més enllà del que passa realment.
En moltes altres ocasions, la decisió del vot fa la impressió que només tracta de marcar un perfil propi, més enllà de la qüestió que es debat. És incomprensible que no s’aprovi una demanda genèrica de millor finançament municipal, per posar un exemple, sobretot si la raó és, com es va dir, la “manca d’ambició” de l’actual govern. Què hauria d’haver plantejat, doncs? Anar a ocupar el Palau de la Generalitat o la delegació del Govern espanyol? O, per posar un altre exemple: resulta poc comprensible que es faci retret de no governar sobre allò que no depèn del mateix govern municipal. Pot el govern municipal realment controlar el creixement de la ciutat? Pot posar límits a l’arribada de més població? Pot aconseguir que el valor adquisitiu dels sous a Terrassa no perdin valor, com passa arreu del país?
En resum, crec que la política municipal té tres grans desafiaments ara mal resolts. Un, el que deriva d’unes dinàmiques de debat públic amb retòriques antigues que les fan poc compressibles i gens accessibles a la majoria. Dos, el fet que en el debat hi predomini un tacticisme de curt termini que resta credibilitat a les diverses preses de posició dels partits, siguin o no al govern. I tres, l’extrema dificultat de comunicar amb rigor i a la majoria dels ciutadans tant els criteris de govern com les raons de la crítica que li fa l’oposició. Tres desafiaments que mantenen el ciutadà molt lluny de la política real, que el fan ignorant de la complexitat de la gestió municipal i que, en definitiva, erosionen el valor de la democràcia. I quan arriben eleccions, ho paguem car. Com diem per aquí, mala peça al teler.