Aquest 8 de març, Dia Internacional de la Dona, a Terrassa volem posar el focus en una realitat incòmoda i sovint massa silenciada: la de les dones que viuen en contextos de conflicte armat.
Quan parlem de guerra, sovint pensem en fronts, estratègies militars o equilibris geopolítics. Avui mateix molts titulars se centren en com el conflicte a l’Iran pot afectar el preu del petroli.
Tanmateix, rarament ocupen el mateix espai informatiu les vides concretes que es perden, les escoles bombardejades, les nenes i els nens que moren o queden marcats per sempre. Darrere de cada xifra hi ha històries truncades, comunitats trencades i futurs arrabassats.
La guerra no es lliura només al front. Es lliura també a les cases, on les dones sostenen les seves famílies enmig de la por i l’escassetat. Es lliura a les escoles destruïdes, als hospitals sense recursos, als barris convertits en runa. I es lliura, de manera cruel i específica, en els cossos de les dones, que massa sovint esdevenen camp de batalla a través de la violència sexual. Les seves conseqüències no són només físiques; deixen ferides profundes en la salut mental, en la dignitat i en el projecte de vida.
Són elles qui mantenen viva la comunitat a la rereguarda, qui cuiden, organitzen i resisteixen. I, tanmateix, són també les primeres a perdre drets quan avança l’autoritarisme, el masclisme i el patriarcat que sovint acompanyen els conflictes armats. Paradoxalment, malgrat la seva resiliència i el seu paper central en la reconstrucció social, la seva veu continua absent —o deliberadament apartada— de les taules de negociació i dels processos de pau.
Vivim el moment amb més conflictes armats des del final de la Guerra Freda. Davant d’aquest escenari, no ens podem permetre continuar invisibilitzant la meitat de la població. Si volem una pau duradora, necessitem incorporar la mirada, l’experiència i el lideratge de les dones en la prevenció, la gestió i la resolució dels conflictes.
La solidaritat feminista internacional és avui més necessària que mai. Uneix pobles, cura ferides i obre camins que, massa sovint, la política oficial no gosa trepitjar. I ho fa des de l’empatia, la valentia i la convicció que un món més just no només és possible, sinó imprescindible.
Des de Terrassa, aquest 8 de març, reivindiquem aquesta veu. Perquè sense les dones no hi ha comunitat. I sense la seva participació plena, no hi haurà una pau justa ni sostenible.