L’article de Joan Carles Folia del passat 7 de gener m’ha colpit profundament.
Fa temps que m’inquieta força el món en què vivim, però no sabia expressar-ho com ho fa el senyor Folia. Permeteu-me transcriure algunes frases del seu text: “El model de vida basat en el creixement infinit, la immediatesa constant i l’ego com a centre no és sostenible. No ho és per al planeta, però tampoc no ho és per a la salut mental, per als vincles, per a la convivència”. I més endavant continua: “Viure aquí exigeix posicionar-se. Decidir que no acceptem més”.
Respecte a aquest “creixement infinit” esmentat en el text, a mi m’esgarrifa que l’objectiu de la nostra societat sigui, entre altres coses, que cada dia es venguin més cotxes, que es multipliquin els vols internacionals i els creuers, quan tothom ja sap que això contribueix a la contaminació atmosfèrica i, en conseqüència, propicia el canvi climàtic, tan perjudicial per a la salut de les persones.
Pel que fa al creixement de l’ego, em repugna, per exemple, l’augment d’“influencers” en les xarxes socials, alguns amb milions de seguidors, que tenen la gosadia de creure’s que poden influir en el comportament dels altres , amb arguments ben pobres i de vegades xenòfobs, fet que alimenta el creixement de l’extrema dreta. Respecte a això, trobo horrorós l’augment incontrolat de les notícies falses (“fake news”) i que, quan m’envien una notícia, hagi de dubtar de si és certa o no (fins al punt que per ràdio i televisió s’han hagut de crear espais per comprovar la veracitat de moltes de les notícies que es divulguen)
I em desespera el fet que el món estigui governat per uns quants personatges bojos i cruels que, per aconseguir els seus propòsits imperialistes, no tenen cap escrúpol a iniciar guerres que causen milers i milers de morts i que practiquen la repressió més sagnant contra els seus opositors. I em faig creus que aquests personatges fatídics hagin obtingut el suport d’una bona part de la població.
Continuo amb el text del senyor Folia: “Madurar com a societat vol dir aprendre a dir prou. Al soroll. A la pressa. A la violència verbal. A la deshumanització de qui pensa diferent”. Pel que fa a la crida que es fa en el text a “no reproduir discursos d’odi”, vull afegir que quedo consternada quan llegeixo pel mòbil la duresa de les afirmacions que es fan sobre certes persones conegudes, acusant-les i degradant-les amb insults execrables només pel fet de pensar diferent d’aquells que els increpen.
N’hi ha tantes, de coses que em desplauen, d’aquest món nostre!: l’incivisme creixent, que no és sinó una demostració d’egoisme; la indiferència,que manifesten aquells que són impermeables als detalls bonics de la vida, o que –pitjor encara– no es fan solidaris del dolor aliè; el fet que en aquest món tot giri entorn dels diners, etc.
Sortosament, també hi ha moltes persones sensibles a qui commou el dolor aliè, que treballen generosament per un món millor (mai com ara no havia augmentat tant el voluntariat). Però, com diu Folia, si volem salvar aquest món, cal que tots ens posicionem i “assumim una ètica quotidiana ferma”.